És una sensació molt curiosa sentir el que has escrit per una altra veu. És com si el text fos un altre i el fet que algú vulgui llegir-ho li dona molt de valor i obre una línia de comunicació especial entre les dues persones. Aquest és un dels comentaris que hem tingut durant la setmana que als tallers Tec-Ca i Molsa gravàvem textos dels companys. A partir d’aquí es va aprofundir en el do de la paraula i a algú li va fer pensar en el fet que Déu no només es dona a conèixer per la seva capacitat i habilitat en tots els dissenys que trobem dins nostre, al voltant i més enllà del sol i la lluna. Déu havia de donar- se a conèixer també per escrit. I és interessant i vull seguir meditant sobre el fet que a Crist se l’ anomena, el Verb, la Paraula. El “vehicle” que nosaltres fem servir per entendre’ns, per poder-nos conèixer són les paraules. És maco poder compartir meditacions i escrits que vosaltres estimats lectors feu ressonar com aquest de La sireneta sense veu de la Carme Cinca.
Segur que en Hans Cristian Andersen, assegut a les roques on hi ha ara l’estàtua de la sireneta de bronze, contemplava el mar, el mar Bàltic, que es glaça als mesos d’hivern, el pas dels vaixells, les postes de sol, el cel rogent del capvespre, els cels estelats de nit amb la seva lluna o tempestes enceses al mig de l’esplanada infinita, les seves aus marines i les que venien de llocs més llunyans, els paisatges de terra endins, i esperava embadalit que sortís una sirena del mig del mar, com una deessa dels mars del Nord… o, llastimosament, confonia les balenes i els dofins amb els seus moviments com si fos la seva enamorada sirena?
O potser tenia una sirena a terra ferma, nostàlgica i trista, que li explicava les seves desventures. I ell, per no poder aconseguir-la, la consolava de les seves penes i li explicava arran de mar una història d’una sirena fictícia enamorada d’un príncep que no arribà aconseguir?
Jo no ho sabré, només he llegit el conte de la sireneta i potser hi ha algú o altre que havent-ho fet, hi ha descobert el mar i ha sabut que serà per sempre el motiu de la seva vida.
Jo imagino, la possible història d’alguna noia que esperava tenir quinze anys per posar-se un escafandre i baixar a les profunditats marines. Mentre la sirena del conte esperava sortir-ne per veure la terra dels humans. La noia del meu conte –com que ella volia veure els dofins i les balenes, anar al costat de les tortugues i mil coses més– volia viure envoltada de peixos. Somnis de mar a tothora. Va determinar que la seva vida seria el mar i, sense parar mai, va estudiar el mar i tot el que convenia i venia del mar, l’oceanografia… i potser ara és una gran científica. I mentre la sirena s’enamora del príncep en va, l’altre ho fa d’un home savi que vol curar el món marí, tan deteriorat pels humans. I ara estan lluitant, tots dos, pels mars del món, per resoldre desastres irreparables.
Quins són aquests desastres? Doncs l’invent que va revolucionar tot el segle XX, el plàstic i el seu ús exagerat. La mar inundada de plàstics. Els corrents i els vents marins arrosseguen la brossa per tots els oceans i, girant i girant a l’espiral màgica del cercle, s’han convertit en illes de plàstic, escampades pels diferents mars i oceans.
Hem destruït el mar. On són ara les estrelles i els cavallets de mar, les petxines amb perles al seu interior, els misteris del fons del mar? On trobarem, entre la sorra finíssima, el vaixell enfonsat amb les joies perdudes d’alguna princesa i la casa de corall de les sirenes que fascinaven amb els seus cants les oïdes dels mariners mitològics?
Carme Cinca, 7 de juny 2020
