Mentre es pateix una immersió en una mena de letargia política que ofega el procés en protocols i afers burocràtics a l’exterior, que en poc o gens tenen en compte els ciutadans, la gent retorna a la seva lluita diària individual. L’Obrera també ha reprès les seves activitats, col·lectives. Des de la seva controvertida “okupació” de l’1 de maig i prenent el nom de l’antic centre obrer situat al carrer Estrella des de 1878 fins la transició, ha pretès ser un espai social. Aquest microcosmos de solidaritat s’ha erigit al bell mig de Sabadell amb el propòsit de recuperar l’Espai Comú. Una recuperació que atén les necessitats d’un veïnatge entregat i participatiu a les assemblees obertes de l’últim diumenge de cada mes, on s’aporten propostes de tot tipus per tal de millorar la comunitat. Qualsevol pot degustar les delícies d’aquest banquet altruista que impregna l’Avinguda Barberà de flaires gustosos que es filtren per l’Escletxa de la porta convidant a fer un tast.
L’última magnífica iniciativa de L’Obrera ha estat l’Escoleta que promou un aprenentatge col·lectiu i bidireccional, un espai d’enriquiment comú, lluny de les directrius clàssiques de les avials classes de repàs i reforç. L’objectiu és, a banda de resoldre els possibles dubtes, crear un simposi d’intercanvi de sabers i parers. Aquest antic indret inactiu durant vuit anys i que havia estat un concessionari, està donant cabuda a un plegat d’exigències socials que bullien per sortir amb el suport de la Crida per Sabadell, Arran, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i Endavant, entre d’altres, i amb el propòsit d’autogestió i autofinançament. Des de la societat s’estava demanant funcionalitat i la resposta d’aquest nou centre neuràlgic ho està complint amb escreix.
“Tinkuy” és una paraula de les llengües indígenes americanes. En quítxua significa lloc de trobada i en aimara lluita. El “Tinku” és un combat cos a cos però també és una dansa i és que aquest terme engloba dos realitats, que poden semblar contraposades, com un ball i un litigi, però, en realitat, no ho son. L’Obrera s’ha aconseguit mitjançant la lluita i ho és en ella mateixa però, tanmateix, proporciona una zona d’arruament. És com el tango o la capoeira. No hi ha una resolució a favor d’un dels dos ètims, la trobada implica lluita i la lluita necessita de la trobada, s’estableix, doncs, un equilibri que permet l’avanç. L’Obrera actua, ballant o batent-se, es mou davant d’aquesta espera massa estàtica.
Qui s’apunta a aquesta festa?
