Baixaven agafats de la mà des que havien sortit dels Ferrocarrils de Sarrià per la boca de la plaça Catalunya que dóna a Canaletes. L’Alfonso havia trucat el José Antonio: que el volia veure, que havien de parlar, que el llibre que li havia deixat era una troballa increïble, que si quedaven aquella mateixa tarda… Encara no feia dues setmanes, en la rebotiga de la Bastinos al carrer Pelai, el José Antonio havia trobat un llibre, una edició argentina de Le Personnalisme, d’un tal Emmanuel Mounier. Es veu que l’autor havia mort feia set anys. Se l’havia empassat en una nit i de seguida l’havia donat a l’Alfonso Comín perquè se’l llegís.

Ja estaven arribant al pis de l’Alfonso, a la Rambla dels Estudis. Pel Carromato -una habitació del pis que anomenaven afectuosament així- passaven molts companys de lluites que, com ells, cercaven respirar una mica enmig d’aquella injustícia institucionalitzada del règim franquista. Aquella cambra era un centre d’abrandades discussions, de somnis en veu alta i de reflexions comunes. Quants articles a El Ciervo havien sortit d’aquell catau després de llargues vetllades amb el Llorenç Gomis, el José Ignacio Urenda i la Roser Bofill!

Van caminar a l’aguait, no fos cas que hi hagués cap ‘secreta’ per les Rambles vigilant l’entrada de l’immoble. Al febrer havien fet la primera Assemblea Lliure d’Estudiants a la universitat, i després havien detingut i sancionat diversos companys. I ells tres ja eren prou coneguts per les autoritats.

— José Antonio, te’n adones que en aquest paio hi ha tot el què estàvem buscant?, li va engegar l’Alfonso només obrir la porta i abans de parar-li la mà. El José Antonio va somriure el seu amic de l’ànima assentint amb gran satisfacció. —Hola Maria Rosa!, havia afegit després amb gran calidesa.

Els va portar cap el Carromato. Havia preparat una ampolla de Trinaranjus amb uns gots. I tal com s’asseia en el sofà començà a parlar sense aturador. Que en les teories de Mounier havia descobert el remei a la discontinuïtat entre l’aïllament de l’home en els seus desitjos individuals i la seva dissolució en les necessitats del grup; que aquell francès deia que en la persona es reconcilien la necessària individualització i la no menys necessària obertura a la comunitat, i que l’ésser humà és impensable sense la seva exigència de comunió. Que tot allò que exposava era brutal. L’home, l’home no solament com a ésser que pensa, sinó també com a ésser que actua, compromès en consciència. Se’n adonava el José Antonio que d’allí s’extreia una concepció del socialisme com a idea moral, no com a un pur moviment hegelià de la història?

La Rosa escoltava mentre la seva mirada s’alternava entre la cara extasiada de l’Alfonso i el rellotge de la balconada de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts, sobre l’entrada del cinema Poliorama, a l’altre costat de la Rambla Hi anunciaven Gigante, amb Rock Hudson, Elizabeth Taylor i James Dean: l’haurien d’anar a veure. I ella també havia de llegir el llibre del Mounier, és clar; no en tenia cap dubte.

Maria Rosa Virós i Galtier havia nascut a Barcelona el 2 de desembre del 1935, filla de Josep Virós i Moyes –un advocat i escriptor, fill de Llessui i assessor jurídic de la Warner Bross, que el 1960 fundà amb Amadeu Bagués la productora Pirene Films per a promoure el cinema català- i de Sofia-Margarita Galtier. Els primers anys de la Maria Rosa passen a la Barcelona de la rereguarda, bombardejada i revolucionària, i després creix a la ciutat depriment de la postguerra, la de la fam i els pidolaires. Sortosament per a ella, havia nascut en una família que no patí necessitats, i la misèria no va arribar a viure-la; però si que la va sentir en l’ànima. I molt.

La Rosa era una nena amb una gran sensibilitat i aquell dolor aliè li despertà sentiments de compassió i de reparació de les injustícies. Potser la seva afició a la lectura va brollar com a necessitat de recloure’s d’aquella realitat que l’envoltava i que la feia patir. Desenvolupà la imaginació i començà a narrar històries i romanços inventats als seus germans petits, a  Barcelona o al jardí de la casa d’estiueig de la família a Molins de Rei. I amb la lectura també es desvetllà el desig de saber. A l’escola de les Dames Negres, entre la Travessera de Gràcia i el carrer Avenir, va aprendre francès amb les monges i va acabar tots els cursos del batxillerat amb la qualificació d’Excel·lent i dret a matrícula d’honor. Però lluny de ser una repel·lent estudiant aplicada, la seva senzillesa i modèstia va guanyar la simpatia i el respecte de les seves companyes de classe.

De seguida va tenir clar que volia estudiar a la universitat, però el seu deler de coneixement era molt ampli; potser la filosofia, com a mitjà per respondre a les qüestions més pregones de l’ésser humà, destacava una mica dins el ventall de possibilitats. El seu pare la va recolzar en el seu afany de cursar estudis superiors; finalment es va imposar el seu criteri i el 1952 es va matricular a la Facultat de Dret.

Era una noia alta, elegant sense presumpció, sempre amb un somriure afable i comprensiu per a tots els seus companys i va ser designada delegada femenina del sindicat estudiantil oficial –el SEU- de la Facultat. A la universitat va continuar amb qualificacions brillants i matrícules mentre participava en cèl·lules clandestines i altres iniciatives de repulsa al règim i era castigada per les autoritats acadèmiques. En aquells anys de revolta “vaig comprendre que si el dret ha de servir la justícia, la justícia necessita de la política per a implantar-se”. Amb altres estudiants va crear la Nova Esquerra Universitària -coneguda com la Neus-, que fou l’embrió del posterior Front Obrer de Catalunya.

Durant aquells temps d’estudiant anava als barris populars de la Barceloneta i Montjuïc a fer classes per analfabets. La seva rebel·lió davant la injustícia i el que ella anomenava ‘desordre establert’ del règim, van fer dels anys universitaris una època d’aprofundiment en els ideals desvetllats durant l’adolescència sobre la base del seu cristianisme i del seu amor al món i als homes. Es refermà la seva vocació d’activista social i la va rearmar ideològicament en la lectura de texts prohibits, en la reflexió solitària i en les converses clandestines amb els companys de resistència.

Cap a l’any 1956 un agrupament de noies guies, l’Elisenda de Montcada de Barcelona, va contactar amb la Rosa amb la finalitat de que engresqués les noies a seguir estudis superiors. Ella s’hi posà i va dedicar casi deu anys a aquesta tasca. Va aconseguir que moltes d’aquelles joves estudiessin batxillerat i algunes van arribar a ser catedràtiques d’universitat. A la Rosa li agradà el moviment escolta, que integrava noies de diferent extracció social, on no es feien diferències, s’inculcava el sentit d’allò col·lectiu i on va aprendre el treball en grup i va aprofundir en l’esperit de cooperació i col·laboració. Quan més endavant, als anys setanta, el president de la Federació d’Escoltisme, Jordi Porta, li va demanar la seva col·laboració com a vice-presidenta, ella hi accedí; però només hi va poder estar tres anys perquè aleshores la universitat li requeria molta dedicació.

En acabar la carrera el 1957, coherent amb la trajectòria social que havia emprès, va anar a veure el president del Tribunal de Menors perquè volia fer oposicions a jutge protector d’infants i d’adolescents. Per primera vegada, de manera fefaent, va topar amb la realitat femenina de l’aleshores: pero señorita, no sabe usted que las mujeres en España no pueden ser jueces? I marxà a dedicar-se a l’ensenyament en I’institut femení Beatriz Galindo, en un barri obrer de l’extraradi de Madrid.

De la capital d’Espanya va tornar per a casar-se amb José Antonio González Casanova, company de curs i de lluites socials i polítiques, amb els mateixos compromisos cívics que ella. La cerimònia va ser el 5 d’agost de 1961 a la capella de la Facultat de Dret. Els primers anys del seu matrimoni se’ls va passar tenint criatures, amb cinc embarassos i un dels parts molt complicat. El catedràtic de Dret Processal li va oferir de ser catedràtica de l’assignatura, però la Rosa va refusar. Volia tenir fills i en va tenir tres, l´Anna, el Joan Pau i la Itziar. La va ajudar la seva mare en el vessant domèstic, i també el José Antonio en el vessant professional. La Rosa dominava el francès i l’anglès i l’ajudà en les traduccions, en la recerca bibliogràfica i en la confecció de quadres sinòptics, de manera que no va perdre el contacte amb el món acadèmic. Col·laborava també amb el bufet del seu pare.

El 1962 el seu marit participa activament en la fundació del Front Obrer de Catalunya, juntament amb l’Alfons Comín i altres joves com l’Isidre Molas, Pasqual Maragall, Daniel Cando o Miquel Roca. Ella també hi col·laborà, però en un segon pla. Es consideraven un moviment socialista dissident de la línia comunista oficial, però competí amb el PSUC pel control de les naixents Comissions Obreres.

En guanyar el José Antonio la càtedra de Dret Polític de Santiago de Compostel·la, s’hi trasllada tota la família. Era el 1967 i la filla petita tot just acabava de néixer. A Galícia hi romanen fins que el seu marit obté la càtedra de Teoria de l’Estat de la facultat de Ciències Econòmiques a Barcelona.

En tornar a Barcelona la Rosa vol concentrar-se en la seva tesi doctoral i deixa el bufet patern. El seu estudi versava sobre el comportament electoral en el municipis de Girona en temps de la República, relacionant-ho amb la distribució de la riquesa i la base social, i responia al seu desig de capbussar-se en el seu passat immediat. Defensà la tesi a la facultat de Dret el 1974, obtenint-ne el grau de doctora. L’any 1976 és professora adjunta -i després titular- de la càtedra de teoria de l’estat de la qual és titular el José Antonio a la Universitat de Barcelona. La seva primera feina va ser dirigir la preparació d’unes ponències que realitzaven els estudiants en un projecte d’autogestió docent que finalment no va reeixir. Des d’aleshores, en la seva tasca docent procurà privilegiar el contacte directe amb els alumnes mitjançant el treball de seminari i el foment de l’activitat investigadora per a procedir amb ells a descobrir i penetrar l’assignatura.

A la facultat d’Econòmiques, fins el 1989 –any en que va obtenir la càtedra de Ciència Política-, a més d’impartir classes sobre Teoria de l’Estat, va fer 58 publicacions i 17 investigacions, dirigí sis tesis doctorals, assistí a nombrosos congressos i mantingué relacions científiques amb diversos centres internacionals.

A instàncies dels professors Molas i Vallès, la Fundació Bofill va promoure el 1973 un Equip de Sociologia Electoral. L’experiència va començar amb l’anàlisi de l’anomenat ‘terç familiar’ a les eleccions municipals de Barcelona, encara amb el règim franquista. A partir del 1977 el seguiment del comportament electoral va ser complet. El director de la Fundació, Jordi Porta, fitxà la doctora Virós. Ella va encapçalar l’Equip des de l’Universitat de Barcelona juntament amb Josep Maria Vallès des de l’Autònoma. Entre d’altres investigacions, estudiaren l’abstenció electoral dels joves, l’anàlisi de les actituds sobre la integració d’Espanya a la OTAN,  la cultura ecològica comparada entre la Gran Bretanya i Espanya o la proposta d’un nou sistema electoral per a Catalunya el qual es va presentar i discutir amb tots el partits polítics catalans. En els estudis van utilitzar tècniques estadístiques multivariants que ella havia introduït en la seva tesi doctoral. La Rosa va consolidar així la seva especialització en comportament electoral i en les metodologies aplicades en l’anàlisi polític, aprofundint en el seu interès pels processos d’adquisició d’identitats i opinions polítiques.

El 1970 s’havia dissolt el Front Obrer de Catalunya i un gruix considerable dels seus membres acabà el 1974 a Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós. El novembre de 1977 aquest partit contribuí a la creació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el qual es fusionà l’any següent amb la Federació Catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, donant lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya. La Maria Rosa i el José Antonio en foren fundadors i ideòlegs. Ella mai no va amagar la seva militància socialista, però sempre es va mostrar independent i només assistia als actes de partit més significatius o necessitats d’escalf militant. El seu era un socialisme més revolucionari i utòpic.

El 1984 obtingué l’habilitació com a professora titular, però es posaren impediments a la dotació de la càtedra Ciència Política de la Universitat de Barcelona –la primera de Catalunya en aquesta temàtica- tot al·legant que ella ja era gran i no calia el nomenament com a catedràtica. Finalment, el 1989, amb cinquanta-quatre anys, obtingué la càtedra.

L’any següent l’Enric Argullol, rector-comissari de la nova Universitat Pompeu Fabra, la requereix per a formar part de la Comissió Gestora. A la Pompeu Fabra va ocupar diversos càrrecs acadèmics entre els anys 1991 i 2001, com el de Secretària General, el de vicerectora de Desplegament Estatutari, vicerectora de Comunitat Universitària o el decanat de la facultat, a més d’ensenyar diverses matèries en el marc de la nova diplomatura en Gestió i Administració Pública i de la llicenciatura en Ciències Polítiques. Així mateix, va mobilitzar a un grup de professors i investigadors joves i a alguns d’ells, especialistes a universitats estrangeres, els oferí un lloc a la nova universitat.

El 2001 finalitzà la rectoria d’Argullol i Rosa Virós presentà la seva candidatura. Ella n’era reticent, no volia ostentar més càrrecs i, a més, el mandat coincidia amb el darrer període abans de la seva jubilació legal, però l’animaren i la convenceren un grup de professors i personal de l’administració. L’altre candidat fou Albert Carreras, de la facultat de Ciències Econòmiques.

El programa de govern que va presentar es basava en diversos principis: la democràcia interna i el diàleg com requisit per a la presa de les decisions de govern, un concepte de l’excel·lència basat en un saber pràctic veritablement contribuent en la solució de problemes socials i col·lectius, una alta valoració de les disciplines humanistes, la transversalitat del coneixement, una política equitativa de distribució dels recursos de la universitat i el foment de la participació estudiantil en la presa de decisions. L’11 de juny de 2001, en la primera votació -96 vots a favor contra els 86 de l’altre candidat- es convertí en la primera rectora d’una universitat catalana. Els vots dels estudiants van inclinar la balança.

Per a ella no va ser una victòria personal, sinó col·lectiva, i un triomf del gènere femení. Va introduir distensió i obertura en el govern de la Pompeu Fabra, treballant en equips i trobant sortides sense imposar criteris. I aplicà la seva visió de la universitat, on es formen ciutadans, no sols tècnics o savis. Creia que l’objectiu acadèmic no es limita en la inserció dels estudiants en el món científic i professional, sinó també en el seu entorn social, és a dir, la universitat té també una funció cívica.

Així era i treballava la Rosa Virós: suau en les formes, aportant serenitat, amb voluntat de trobar consens i equilibri en les situacions, però seriosa en els plantejaments, reflexionant i prenent decisions. Allà on va estar, al llarg de la seva vida, es va guanyar el respecte i l’admiració per la seva capacitat intel·lectual, la seva elegància natural en el tracte i el seu optimisme i esperit de treball. Com a professora els seus alumnes la definien com a generosa, entusiasta i compromesa, i el seu despatx era considerat com una mena de refugi on es podia parlar de qualsevol cosa, fins i tot de preocupacions personals.

Després d’un primer i únic mandat de quatre anys, va deixar el càrrec el maig del 2005 i es va jubilar. No va tornar a donar classes. Se li va oferir la presidència del Consell Econòmic i Social de Catalunya, però la seva salut ja era migrada i no es va veure amb cor. Però si que va acceptar la presidència de la mateixa institució a l’Ajuntament de Barcelona, el CESB. Es va queixar de les dades incompletes que li subministraven per a poder valorar degudament els Pressupostos de l’Ajuntament i va aconseguir que el Parlament de Catalunya inclogués el CESB en la Carta Municipal de la ciutat, assegurant la seva existència més enllà dels canvis de govern i de les pressions externes interessades. A l’octubre de 2006, com a presidenta del Cinquè Congrés de la Gent Gran de Catalunya, en el discurs inaugural i en el manifest final va assenyalar les principals reivindicacions d’aquest col·lectiu al qual ja s`havia incorporat. Continuant la seva línia combativa, l’abril de 2007 signà un manifest, encapçalat per 25 ex-rectors d’universitat, exigint que s’aturés el clima de crispació practicat pel Partit Popular.

Aquell any va rebre la Creu de Sant Jordi. Anteriorment, el 2004, la Generalitat li havia atorgat la Medalla del President Macià en reconeixement a la seva trajectòria professional. Morí a l’Hospital Clínic la nit del dissabte 15 de maig de 2010 després d’una llarga malaltia, una hepatitis C que havia contret molts anys enrere amb una transfusió de sang en el part de seva filla petita. Un periodista va escriure aleshores: ha mort l’activista, intel·lectual i docent Rosa Virós.

L’agitadora de consciències socials i polítiques, l’activista independent, afable i incansable, mai no tornaria al combat. La intel·lectual que havia estat pionera en els estudis de ciència política i que havia posat els seus coneixements al servei de la justícia social fent de la política un compromís, ja no ens retrauria mai més les injustícies amb els seus plantejaments seriosos i profunds. La docent autoexigent que acompanyava els deixebles en els seus descobriments i aprenentatges, mai no tornaria a les aules.

En una entrevista de la Sílvia Cóppulo a la ràdio un any abans de morir, la Rosa explicava que “donada la despolitització sistemàtica a la qual érem sotmesos, per a la nostra generació universitària pensar era existir, i existir era crear alguna comunitat política incipient”. Així, molt d’hora en la seva jovenesa, la política s’havia constituït en la condició primària de la seva existència, i mentre la va exercir, durant tota la seva vida, es va mantenir lleial a les seves més pregones conviccions i va gaudir intentant transformar el món amb la seva feina i la seva actuació.

Josep Maria Huguet
Geòleg de formació, viu a Molins de Rei i es dedica a l'organització industrial. Durant un parell de lustres, als vespres i durant els caps de setmana, es dedicava a la política. En deixar la militància de partit ha militat en diverses iniciatives socials i populars. També s'ha atrevit a escriure i publicar un parell de llibres. Amb una colla d'amics va fundar l'Associació El Matí i actualment n'és el president.
Article anteriorFaules que no ensenyen res
Article següentTinkuy, l’Obrera