Sempre li deia el seu nom complet, sense hipocorístics ni diminutius familiars afectuosos. Tots els sons del nom mereixien ser escoltats, per més que ella no els pogués llegir sense palpar-los. Ella era ella al complet quan et mirava fixament als ulls amb l’esguard de les sensacions.
Escoltava el món mentre teclejava en una sorollosa màquina unes frases apreses, un dictat preparat, unes respostes pensades. L’escoltava per sobre del so estrident de l’aula, per sobre dels crits histèrics dels professors. Ella tenia el seu racó enlloc i arreu, en el seu pensament i en les converses on era ignorada, en l’aprenentatge i en el desconeixement. Surava en l’oceà de la foscor perquè per a ella la foscor no va existir mai. Nedava entre les mirades perquè ella mirava sempre. I ningú no la veia perquè ella no podia veure ningú.
Aquesta era la seva màgia: podia baixar el cap i veure’t al mateix temps, endevinar que estaves cansada o havies tingut un disgust, aixecar el cap i mostrar-te uns ulls preciosos sense saber-ho, preguntar per l’amor mentre et deia que desitjava estimar. El seu món era art. Podia modelar argila creant volum i dimensions en l’espai de la foscor, sabia explicar amb paraules allò que mai podria veure, podia interpretar qualsevol cançó amb veu melodiosa.
Com que no podia veure el món, ella el va imaginar i el va construir a la seva mida, sense percebre la indiferència ni la maldat. Dia a dia, el seu món engrandia i la feia més lliure, atrapada en unes passes decidides que havia de fer sempre amb supervisió. No era pas important la distància que recorria, sinó les portes que obria, les percepcions que interpretava, l’afecte que construïa. El seu món era un joc de descobriments on les mirades amargues i les persones poc generoses quedaven excloses. Ella només rebia els missatges positius, només sentia les veus dels pocs companys que se li acostaven en el temps lliure, només percebia la comprensió –i mai els menyspreu- dels altres, malgrat li dediquessin un temps escàs.
Aprenia. Volia aprendre. I arxivava allò que se li explicava com si fos un tresor guardat a les tenebres, com si allò la lligués al món de la llum. Li agradava així honorar a qui es prenia un temps per ensenyar-li uns coneixements que ella mai podria comprovar: què era la pesca al palangre, quin sector era el primari, quines eren les normes d’accentuació, com va lluitar el Quixot amb els gegants imaginaris.
Vaig apropar-me al seu món de punts estratègicament situats. Vaig aprendre aquell alfabet que ens unia per escrit i em permetia interpretar les seves redaccions, els seus exercicis i els seus missatges secrets, encapçalats sempre pel seu nom sencer, que picat resultava una sèrie llarga com les fitxes del dòmino a sobre d’una taula. Per a ella, eren un relleu en una superfície llisa; per a mi, uns punts inflats que representaven lletres. Impossible per a mi llegir amb els dits. Impossible per a ella llegir amb els ulls.
Per això em va sorprendre un dia quan, abans del nostre moment d’aprenentatge individualitzat, em va donar un full gruixut i guixat. Em va dir que ella havia volgut aprendre les meves lletres, perquè jo havia volgut saber les seves. S’entenia perfectament aquell missatge afectuós escrit amb lletra de pal per una mà que palpava la superfície mentre imaginava cada lletra.
Com somiaves? Com m’imaginaves? Què sabies de mi? Com podies ser capaç de posar-te vermella quan senties la veu d’un professor atractiu o d’un jove monitor? Sabies com interpretar una veu, o unes passes, o una manera d’enraonar per atorgar-li una imatge que només tu podies crear? Què era per a tu la bellesa?
Mai ningú no em va ensenyar tant com ella perquè em va fer formular totes les preguntes sense obtenir cap resposta. O perquè potser em va donar moltes respostes sense que jo li preguntés res.
Quan al cap d’uns anys vaig anar a acomiadar-la per sorpresa abans que se n’anés a viure amb el seu company artista, va dir el meu nom amb afectuosa exclamació després que jo pronunciés el seu nom complet, llarg com un tren en el llenguatge dels punts, alt i comprimit en lletra de pal.
