Les botigues a tot arreu estan plenes de dolços de Nadal. És un Christmas déjà-vu. Enguany mentre mirava sense sorpresa un aparador amb torrons pensava en les New Year Resolutions o els propòsits que em faig cada Cap d’Any. És la meua catarsi anual per tornar al solc. I tinc el costum de fer-la al desembre mentre tothom ha sobrepassat els seus nivells de glucosa farts de cruspir-se torrons i polvorons. I aquesta reflexió tot i que sembli frívola no és gens fútil.
Tornar al solc o procrastinar?
No estic d’acord amb allò d’unir-se a l’enemic si no es pot amb ell, però aquesta carrera comercial per arribar a Nadal abans que Nadal arribe m’ha impulsat a avançar. És com fer scroll en el mòbil, però sense mòbil. Es tracta de fer balanç mentre encara queda temps per tancar l’any i, potser, fer alguna cosa que, en cas contrari, no l’hagués fet. Així que entre procrastinar o tornar al solc. Aposte pel segon.
Un dels temes pendents era escriure sobre el descobriment que il·lustra aquest text. Ho hauria deixat per a més endavant, però hui s’han alineat els astres. M’han demanat que escrigués unes ratlles i una cosa ha dut a l’altra. Fa poc he visitat el Museo de Segovia. I allí estava quelcom que no em va deixar indiferent. Era l’empremta dactilar més antiga del món. Els experts l’atribueixen a un neandertal de la zona que fa uns 43.000 anys va deixar la seua marca en un cudol.
Pareidolia facial
Al National Geographic expliquen que probablement la intenció d’aquell home de la prehistòria era pintar un nas. He de dir que l’empremta està feta amb la punteta del dit. I, per això, a més d’estar al mig d’un troç de pedra ovalat, s’ha deduït que podria representar un nas. Al museu s’explica que igual que nosaltres, els neandertals tenien la capacitat d’experimentar el fenomen psicològic conegut com a pareidolia facial i que consisteix en el fet que el cervell assigne una identitat coneguda a qualsevol objecte, àrea o paisatge de la natura; en aquest cas una pedra amb forma de cara.
En aquell precís instant mentre mirava el cudol amb forma de cara humana i amb el seu puntet vermell, com si fos un nas, em sentia prop d’aquella persona que el va pintar fa milers d’anys. I que, potser, com jo ara, reflexionava sobre la importància de fer balanç de tant en tant i tornar al solc, si cal. Qui sap?
