Dicebamus hesterna die seria l’esperit a invocar si sucumbíssim a la temptació de posar-nos transcendents. El fet, però, és que tot plegat ens han tingut fora de circulació uns quants dies. Tampoc acabaria d’escaure’s, si la temptació fos un xic massa cap al costat pragmàtic, recordar que Raimon canta a un país de gent “sense místics ni grans capitans”, perquè no és cert. Costa un xic trobar la justa mesura, fugir d’afeccions desordenades, de planys eixorcs o d’arengues euforitzants. I potser la millor resposta és deixar-nos de retòriques i reprendre la tasca que ens proposàvem: un diari d’opinió i literatura, català, radical i cosmopolita, compromès amb el país i amb la fe que el va fundar.
Algú que no ens vol bé (qui? El mètode del cui prodest dona una llista llarga, la poli provarà de trobar-lo), qui sigui que no ens vol bé ens ha enviat un torpede informàtic que ens ha deixat la nau a la drassana per una colla de dies. Aquest és el fet. Com és un fet, que es demostra perquè esteu llegint aquestes ratlles, que si més no de moment ens en anem sortint. Que no ens han deixat al dic sec i que reprenem la singladura.
Gràcies als que ens heu donat mostres d’ànim. I sobretot gràcies per tornar-nos a llegir. Aquest és el nostre combustible.
Tornem-hi.
