Em preocupa “construir Catalunya”, perquè veig que encara hi ha molta feina a fer, i veig que passen les generacions i ens tornem a plantejar els mateixos problemes. Com ho hem de fer?, des de quins fonaments? Aquesta és la vigència de Torras i Bages i de tota una línia de pensament, que arriba al Dr. Vidal i Barraquer, i al bisbe Deig entre d’d’altres: la idea de “construir Catalunya” des d’una aportació de la fe i de la inspiració cristiana.
Podríem destacar algunes idees il·lustratives del pensament polític i social del bisbe Torras. La primera és que concep el que ell anomena el regionalisme com una ètica de les relacions socials. Ens ve a dir: La regió viu en plenitud i ha de viure així i no ésser «agobiada» per l’Estat. Aquest és artificial; la regió, és per a ell, el que avui diríem la nació. Utilitza encara molt la paraula regió, però la regió és la vida, els fonaments de la vida dels ciutadans de Catalunya.
Segona cosa, en aquesta contraposició regió-Estat, l’Església es troba en l’àmbit de la regió. L’Església no es troba mai en l’àmbit de l’Estat (cesarisme). L’Estat està inspirat en el liberalisme, és un artifici; L’Església ha de contribuir a construir la nació, a construir Catalunya.
En tercer lloc, aquest regionalisme és un regeneracionisme. A les seves obres surt molt aquesta idea del regeneracionisme, un regeneracionisme ètic: s’ha de tornar a la vida natural, hem de deixar de viure d’acord amb l’artifici, que és l’Estat liberal uniformista tal i com es construeix a Espanya.
La quarta idea que podríem destacar és que és molt important que hi hagi seny; el seny és la recta raó, és complir els designis de la Providència. I tot això ho interpreta l’Església catòlica.
Cinquena cosa. Hem de ser conscients que Torras i Bages es mou en un pensament tradicionalista. Cita molt, per exemple, Hipòlit Taine. Cita tota la línia de pensament tradicionalista perquè, en aquesta època en què escriu Torras i Bages, el liberalisme encara no ha estat assumit per l’Església –recordeu aquell famós llibre de Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado– i es veu el modernisme i el liberalisme com uns dels perills de destrucció de l’ordre tradicional. Per tant, cal restablir els valors d’un ordre natural, que són els valors tradicionals.
La regió o també la nació, com la defineix i com l’entén? Algunes característiques: la regió és l’àmbit de la naturalesa, de les relacions socials, i diu que és una unitat orgànica, és com un cos viu. I aquest cos viu ve definit per una sèrie d’elements característics. Per exemple, la propietat; és molt important la propietat. La propietat en un sentit rural, la de les cases pairals, no la propietat privada en un sentit industrial, que seria el que Lleó XIII defensa amb la Rerum novarum, que la propietat privada individual del món industrial és legítima. La propietat rural és una propietat que no és individualista, és més per compartir, si més no mitjançant el treball. També parla de la família en un sentit patriarcal, a la casa de pagès, I la religió, un altre fet natural. És un fet que unifica d’alguna manera les famílies i els individus. Podem dir que ell fa una definició a partir de sostenir valors propis d’una societat agrària, tradicional, algú fins i tot ha parlat d’una “societat levítica”. Sembla ser que, per exemple, li agradava anar amb carro; els motors no li eren plaents.
També diu una altra cosa interessant: la regió té un cos i té una ànima. Així, s’entén la frase que sembla que no va dir ell, però que es troba com a destil·lació de tots els seus escrits, que “Catalunya serà cristiana o no serà”; perquè hi ha una ànima, i l’ànima de Catalunya és el cristianisme. Catalunya no és una suma d’individus on cadascú va pel seu compte, sinó que tenen una ànima col·lectiva. Catalunya existeix, per dir-ho així, amb independència de les persones. Catalunya és una persona moral. Hi ha tres elements que li donen unitat i consistència a aquesta persona moral. Primer, el sentiment de pàtria: sentir-se fills d’alguna cosa en comú; segon, la tradició: que dóna contingut a aquesta idea de pàtria, i, en tercer lloc: l’esperit nacional, recollint la filosofia del volkgeist, d’inspiració alemanya, el poble té un esperit, el cristianisme. L’Església, el catolicisme, les tradicions, la historia, formen un esperit sense el qual no senten Catalunya. El dia que desaparegui el cristianisme de Catalunya haurà desaparegut Catalunya. Torras i Bages defensa el paper del clergat, el qual en lloc de ser expulsat del país en nom de la modernitat, en lloc de ser considerats un zero a l’esquerra perquè la religió és una cosa del passat, l’afirma no tan sols com a intèrpret de la religió, sinó de retruc, com a signe extern de l’Església catòlica com a institució social.
Sobre aquesta idea tan unidimensional que Catalunya serà cristiana o no serà, després, un dels màxims inspiradors de la Lliga Regionalista, Lluís Duran i Ventosa, fill de Duran i Bas, ens dirà en un llibre també molt interessant, Regionalisme i federalisme (1905), el següent: “Una Catalunya lliure podria ésser uniformista i centralitzadora, democràtica i absolutista, catòlica i lliurepensadora, unitària i federal, individualista i estatista, autonomista i imperialista sense deixar de ser catalana”. Això vol dir que aquella idea es va relativitzant –en Torras i Bages és l’etapa anterior–, ara no hi haurà una única visió possible de Catalunya. Es produeix una obertura. D’altra banda, la paraula, federalisme, la veiem forana a una certa idea del que és la tradició del catalanisme: el que interessa és construir Catalunya. La primera preocupació hauria de ser la construcció nacional, després ja vindran altres coses.
Torras i Bages ens mostra una línia de pensament d’una gran coherència i d’una gran continuïtat en el temps, que arriba fins avui, i que és el paper del catolicisme en la construcció i manteniment de les senyes d’identitat de Catalunya com a nació. I com a conseqüència, la vigència de l’Església catalana que potser no és tota l’Església radicada a Catalunya.
