Dijous, 1
Aquesta moma de la qual tant de temps han viscut alguns. Aquesta moma de l’ambigua paradeta autonomista, dels negocis d’aquí i dels favors de més enllà, la tebior interessada perquè sobretot ningú no s’ofengui, només faltaria, tota aquesta immensa comèdia. Es fan passar per moderats, ells. Ells, que no l’han coneguda mai, la moderació, i tan sols de l’ostentació han viscut. Radicals de la submissió i de terceres vies inexistents, tots aquests vells i nous stablishmen. En fi, que avui és Tots Sants (Omnia Sanctorum).
Divendres, 2
L’adolescència, l’única època en què aprenem alguna cosa. Tot ve d’aleshores. Difícil, més endavant aprendre res de ben après. Proust i la seva Recerca, un cop més. Els records que sobreviuen al naufragi assegurat. Aquell temps que construïrem la nostra vida per a una persona i que, quan finalment la hi vam poder rebre, aquesta persona que dic no s’hi presentà, o bé senzillament decidí anar-se’n, o bé acabà refusant-nos i foragitant-nos. I després, és clar, al cap del temps ella acabà també morint per a nosaltres, cosa que no ha impedit, però, que des de llavors, des d’aquell mateix moment, hàgim viscut presoners d’allò que no estava destinat sinó a ella.
Dissabte, 3
Torno a pensar en aquestes paraules de Philip Roth, suposat pessimisme: Els lectors de novel·les, els lectors dels grans llibres, es reduiran de manera molt notable els propers 25 anys. Talment com si una epidèmia els anés liquidant. La lectura caurà en picat i llegir novel·les, llegir els grans llibres es convertirà en una mena de culte minoritari, una cosa semblant a una secta distingida. La concentració necessària per llegir una bona novel·la es dóna en unes circumstàncies determinades que no són les de la vida d’avui perquè avui vivim l’era dels artefactes electrònics. Les pantalles per als e-book, per exemple, permetran moltes altres opcions que les de descarregar-se una novel·la. I aquestes altres opcions seran més espectaculars. Som a l’era de les pantalles.
I més Roth, encara: només em sento jove quan escric, i coquetejar amb un home gran, gairebé provecte, pot ser també una forma perfecta d’humiliar-lo. A La Humiliació passa una mica, això. L’amor i la luxúria són coses tan meravelloses com perilloses perquè la seva naturalesa és obsessiva i restrictiva. Però la vellesa, és veritat, no està feta per als covards.
Dimecres, 6
Lletra d’una amiga, d’una amiga de l’ànima. La dissertació del professor Antoni Martí sobre Proust i Pla. Tots els gestos de la memòria involuntària. I la revelació de saber que una persona que té un “de” al cognom i dos o tres títols de noblesa pot arribar a ser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un perturbat. Potser més i tot. La vida, segurament, no és un esquema literal. I els diferents rostres de les noies que ens han agradat i aquell desig de viure que reneix en nosaltres cada vegada que tornem a prendre consciència de la bellesa i de la felicitat. Sí, totes aquestes noies del passat que d’alguna manera perduren, elles i aquest passat que dic, i sempre se t’apareixen ara que ja no hi tens res a fer.
Que diferent, tot plegat, d’aquestes coses tan lletges i tan pesades i enrevessades que publiquen els diaris i els noticiaris de la televisió. Per si al final acaba havent-hi cap pregunta: ¿Vol que Catalunya esdevingui un Estat lliure, sobirà i independent? Respostes: Sí, no, en blanc. I el que s’abstingui de votar que se n’abstingui. I prou. Tot ben clar. La resta és sobrevalorar egoismes aprofitats, i atrotinats, i ganes de confondre el personal amb tot això d’aquests suposats desplegables i altres pitjors i més repugnants interioritats.
