[Això és tot. James Salter. Empúries. Traducció de Ferran Ràfols]
James Salter té gairebé 90 anys i una sòlida i reconeguda trajectòria rere seu. L’americà podria haver preferit passar els seus dies en la tranquil·litat del silenci que diu que li és imprescindible per treballar a la seva caseta de Birdgehampton. Afortunadament per a nosaltres, Salter s’ha estimat més publicar ‘Això és tot’, la seva darrera novel·la. Salter deu ser un dels pocs escriptors vius que es pot llegir i enyorar alhora, i no tan sols a causa de l’edat. Salter descriu una visió del món que tot ens indica que està a punt de desaparèixer. ‘Això és tot’ narra la vida d’en Philip Bowman, un home que després de lluitar a la guerra des d’un vaixell enmig del Pacífic se’n va a Nova York i es fa editor literari, una feina que l’acompanyarà tota la vida però que no serà mai font de les seves preocupacions. Les principals preocupacions d’en Bowman més aviat passen per les dones que l’acompanyen al llarg de la vida i pel difícil equilibri entre l’emoció de la primera copa de whisky al sofà i l’avorriment de la rutina conjugal.
A James Salter li hauríem d’agrair moltes coses, però la primera de totes és la seva sinceritat. Encara que d’entrada ho pugui semblar, ‘Això és tot’ no és una novel·leta frívola de pijos americans sinó una manera d’entendre el món. Una manera d’entendre’l explícitament masculina i molt viril (fins i tot un punt masclista), però no per això menys autèntica que qualsevol invent dels que ens intenten vendre des de la postmodernitat. El seu estil és net i nu, com el d’algú que no pretén res més que explicar-te una bona història. Salter no és un intel·lectual; és un escriptor, un defensor de l’experiència per damunt de la teoria. Potser per això és tan important l’espai que deixa entre el llibre i el lector: Salter dóna un marge amplíssim perquè la imaginació del lector arribi allà on no cal que ell sigui exhaustiu. Ell insinua i nosaltres ho acabem d’omplir. Així, quan ens diu que “una joveneta que duia pantalons de muntar i un jersei va entrar i va seure amb aire desimbolt a la punta del sofà”, ja ens imaginem del tot qui és i com és aquesta noia, i fins i tot què pretén, sense saber res del personatge.
Tot i ser el protagonista i anar creixent com més va la novel·la, Philip Bowman no construeix la història tot sol. De fet, aquesta és una novel·la coral on Salter fa un gran desplegament de personatges. L’únic tret que comparteixen tots ells és la seva vitalitat explosiva, unes ganes enormes de viure, com si haguessin de morir l’endemà. Tots tenen la seva escena esplèndida, el seu moment d’or. Encara que només sigui per una frase, com en el cas d’aquesta noia: “jo papallonejava d’una banda a l’altra, ell em va veure i es va enamorar. Va veure una rossa blanca i protestant, ja saps, els homes tenen aquestes coses al cap, i allò ho va decidir tot”.
Però el centre de la novel·la em temo que són les dones, amb qui Salter hi té una virtut esplèndida. El recorregut per totes les dones de Philip Bowman parteix d’una idea fonamental: “no es pot conèixer l’altre tota l’estona”. El problema d’en Bowman és, com el de tots els personatges de Salter, la consciència de la irremeiable solitud. La Vivian, l’Enid, la Christine, l’Anet… la llista és llarga i totes han estat en algun moment per a en Philip “la dona més meravellosa del món”. En Philip enganyarà i serà enganyat, però sempre en sortirà esperançat perquè sempre creurà que malgrat tot la vida paga la pena. Ell persegueix esdevenir “l’home que havia aspirat a ser, un home complet, acostumat a la meravella”. I un home acostumat a la meravella sempre trobarà alguna excusa per continuar vivint intensament.
Una de les maneres que té en Bowman de mantenir la meravella és a través de les dones, per tant a través del sexe, un element que recorre tota la novel·la. El sexe en Salter és molt explícit i és tractat com un acte líric gairebé sagrat. Però no és només el sexe sinó tot el que l’envolta: la roba que duen, els gestos quan parlen o la manera com dormen, tot en Salter és sensualitat. Aquesta visió forçosament crea una dona més objecte del que hauria de ser, però l’americà ho deixa clar des del principi: “a en Bowman no li agradaven les dones que, pel motiu que fos, el miraven per sobre de l’espatlla. Dins de certs límits, li agradava exactament el contrari”. I Salter no té problemes amb aquesta concepció. De fet, la seva virilitat es trasllada a la novel·la amb la vitalitat dels personatges i amb un ritme que encomana la seva energia. James Salter és en tots els sentits un home dels d’abans, de l’antiga escola. I precisament per això, entre tant afany de novetat, ell destaca per la innovació.
