En els primers capítols del seu ‘Empire of Liberty’, l’historiador Gordon S. Wood explica els primers passos de la república dels EUA. Els temps primerencs i feliços d’aquella nova forma de govern sorgida de la conjunció d’ideals republicans clàssics i liberals moderns van deixar pas a la preocupació d’alguns líders revolucionaris per allò que, en paraules de James Madison, eren els “excessos de la democràcia”. La democratització en l’accés a les legislatures estatals havia donat lloc, ens diu Wood, a una nova classe de líders locals populars que eren vistos amb recels pels líders republicans educats a Harvard o al College of New Jersey de Princeton. La vella guàrdia republicana temia que el localisme i els interessos personals representats pels nous líders populars atemptessin contra la responsabilitat de promoure el veritable bé comú de la república. El tarannà populista dels parlaments i els seus abusos posaven en perill, a ulls de molts líders republicans, fins i tot les llibertats individuals. Thomas Jefferson –explica Wood- escriuria en les seves ‘Notes on the State of Virginia’ que “un despotisme electiu no era el govern pel qual havien lluitat”.
Fou en aquest context que, el setembre de l’any 1787, una convenció a Philadelphia va preparar una nova constitució pels Estats Units que establia un govern federal més sòlid, garantint una unió més estable que aquella que havien proporcionat, fins aleshores, els Articles de la Confederació. També en aquest context van aparèixer, l’any 1788, els ‘Federalist Papers’, documents destinats a defensar l’aprovació de la constitució i sorgits de la ploma d’Alexander Hamilton, James Madison i John Jay, tots ells agrupats sota el pseudònim de ‘Publius’.
És en el document federalista número 10 que James Madison introdueix la interessant reflexió sobre el republicanisme i la democràcia. L’autor ens parla de les faccions que fan tremolar la política nord-americana. Una facció és, ens diu Madison, un nombre de ciutadans –minoria o majoria— que estan units i actuen d’acord amb un passió o interès comú, contràriament als drets d’altres ciutadans o al permanent interès de la comunitat. El faccionalisme –segueix Madison— ataca el sistema polític de la república, provocant que les decisions responguin, no a la justícia i als drets de les minories, sinó a la força superior d’una majoria interessada i autoritària. Madison considera que no podem acabar amb la causa del faccionalisme, ja que aquest és el fruit natural de la llibertat i de les diferents capacitats i opinions humanes: el remei seria pitjor que la malaltia. Sí que podem, tanmateix, controlar-ne els efectes. Si la facció és minoritària, pot ser derrotada senzillament a través del vot. Però què passa si la facció és majoritària? Si el que tenim és una democràcia pura, ens diu l’autor, per la qual entén “una societat consistent en un petit nombre de ciutadans, que es reuneixen i administren el govern en persona,” llavors no disposem de cura pels mals del faccionalisme. D’aquí que les democràcies hagin estat, històricament, espectacles de turbulència i lluita, generalment amb una vida més aviat curta. En canvi, ens diu l’autor, una república, “per la qual entenc un govern en el qual té lloc la representació”, ens ofereix la cura pel greu problema del faccionalisme (o de la tirania de la majoria, podríem afegir).
Segons Madison, la república es distingeix de la democràcia per dos elements: l’elecció de representants escollits per governar i la capacitat per fer-ho sobre un major nombre de ciutadans i territori. L’efecte de la primera diferència és “refinar i engrandir les opinions públiques passant-les a través d’un cos electe de ciutadans, la saviesa dels quals pot discernir millor el veritable interès del seu país, i el patriotisme i amor per la justícia dels quals és menys provable que sigui sacrificat per consideracions parcials o temporals”. Madison és conscient, tanmateix, dels problemes d’aquesta representació. Quan el nombre de ciutadans representats és massa petit, el representant queda lligat a les voluntats excessivament localistes dels qui l’han escollit i perd la comprensió dels grans objectius nacionals. Si el nombre de ciutadans que escullen els representants és massa elevat, el representant s’allunya dels interessos i preocupacions de la gent que representa. Tanmateix i com en molts altres casos –ens diu Madison—, hi ha un terme mig: la Constitució Federal estableix la combinació adequada. La solució està en proporcionar diversos nivells legislatius, unes cambres més properes i altres de més llunyanes. Finalment i respecte la segona diferència vers la democràcia, Madison considera que una república extensa serà més estable que una de reduïda, tenint en compte que, gràcies al nombre més elevat i a la varietat de persones, en la primera serà més difícil la formació d’una facció majoritària que posi en perill els drets de les minories.
A finals del segle XVIII James Madison ja va entreveure les virtuts de la democràcia representativa, que ens ofereix un mecanisme de seguretat contra la tirania de la majoria i contra les tendències localistes, parcials i immediates que, sovint, la política genera i que són contràries als interessos generals d’un país. També advertia dels problemes d’una representació massa propera o massa distant del ciutadà. En temps com els actuals, on apareixen desafiaments i propostes d’una nova democràcia més directa, més pura i que pretén substituir el carrer pels parlaments; en temps com els actuals, on també veiem el marge de millora que la nostra democràcia representativa encara té, les lliçons del passat ens obren la porta a reflexions interessants. Ara que ens acostem a les eleccions europees, potser és un bon moment per defensar la idea d’una Europa Federal, feta de la unió de repúbliques que corresponen realment a la història i a la voluntat dels seus habitants, repúbliques a l’interior de les quals la democràcia representativa s’articula efectivament en diversos nivells, garantint l’equilibri entre l’esperit local i el general.
