Ja no queden paraules per qualificar de “desastrós” tot el quadre macroeconòmic del país. Tanmateix, alguna cosa més puc afegir al meu article de la setmana passada. Segur que els polítics ens podem continuar enganyant i la “dissort” també pot créixer, si no es passa a l’acció.
La majoria dels diaris d’aquesta setmana han obert portades sobre el dèficit que ens ofega. Rajoy dóna “la culpa als Reis Catòlics, al malaurat Carles II, als liberals decimonònics i als marxistes disfressats d’ovella”. Ningú no sap com se’n sortirà. Sembla que només treu pit. I ja no sabem si ens enganya tots, incloent-hi la resta d’Europa.
Mas i el seu govern van fent els deures malgrat les travetes que reben per tots costats. El portaveu del Govern – Homs – ve a dir el que us exposava l’altre dia: “la culpa tampoc no ve del Reis Catòlics, ni de Witiza, ni de Felip V, ni tampoc del tot dels Decrets de Nova Planta· Ho diu clarament: “la culpa ve de Madrid”. Ell ens diu que la suma dels milions de la bestreta del Fons de Competitivitat, que els comptaven com a segurs perquè constaven en els pressupostos de l’estat no han aparegut. Tampoc no han arribat els altres milions no pagats de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Al·lega que si Madrid hagués complert el nostre Governs hauria tingut un pressupost absolutament raonable i un futur molt més clar.
Aposta algú, doncs, per unes finances segures, clares i sostenibles o només ens queda estrènyer una mica més el cinturó ? Hi ha altres alternatives ?
El PSC s’ha despertat, de sobte, i també vol afegir-se al “pacte fiscal”. I amb això s’acosta al Govern d’en Mas. La seva proposta té matisos diferents però posa uns fonaments per poder parlar d’una possible entesa amb CIU i amb els altres partits per poder fer pinya comuna. El PSC – des d’una perspectiva federalista estatal i europea alhora – aposta per una pacte fiscal bilateral, com desitja CIU.
Navarro i l’ex-conseller Castells han presentat aquesta nova proposta fa poques hores. S’haurà de “polir i concretar”, però queda clar que volen una Administració Tributària presidida per la Generalitat, mantenint amb això la clau – i el cadenat – de la caixa. A més a més, aquest nou model de pacte financer, plenament constitucional i estatutari, seria diferent als dels altres territoris estatals,
“Nosaltres – digué Navarro – no posarem obstacles a l’ambició de Catalunya” pel que fa a un més just finançament que eviti l’espoli fiscal actual i al mateix temps incrementi els recursos per al país, sense deixar de ser “solidaris” amb la resta de territoris, però aquesta solidaritat estarà ben regulada i limitada d’acord amb unes raons objectives i mesurables. Seria, aquest pacte, també revisable periòdicament segons uns elements transparents i justos per a tothom.
Esperança, doncs, n’hi ha !
