Fa poc vaig topar amb una història d’aquelles que comences pensant que serà un conte de bones intencions i acabes immers en una comèdia d’embolics digna d’un guió d’Almodóvar. Un empresari amb quatre anys de trajectòria —ni un emprenedor de cap de setmana ni un aventurer amb una idea magnífica recolzada per un Power Point i un Excel— decideix demanar una consultoria a l’administració. Una ajuda destinada a ajudar i fer créixer el nostre teixit empresarial no a través de l’obtenció de fons directament sinó a través de consultoria. Demanava, de fet demana, 25 hores d’assessorament sobre com atreure clientela i tancar vendes amb un mentor validat per fer-ho. Un win-win en tota regla , oi?
Doncs no.
Resulta que el que hauria de ser una reunió ràpida entre mentor, empresari i administració on es crea un pla, s’estableix el seguiment i es marquen fites i dates d’entrega dels avenços es transforma en una carrera d’obstacles on ni l’Indiana Jones se’n sortiria. Tot comença amb un formulari que més que un document sembla una prova d’accés a la NASA. Dades personals, còpies de documents, estatuts, acta de naixement del negoci i, com a “Hit” per acabar d’arrodonir l’equació redoblem els tambors: la demostració de la facturació… Olé tu! Cal demostrar a cor obert que la cosa “va en serio”, es veu que pagar autònoms (dels més cars d’Europa!!), IVA, IRPF i sopar amb un ull obert per si salta un rebut impagat no és prou senyal de compromís, pel que sembla… presenta la facturació!
Total, que entre informes, validacions i silencis administratius que et fan dubtar si no hauries d’haver inclòs també una mostra d’ADN, passen dues setmanes. I després una més. I una altra. Mentrestant, l’empresari espera… Espera que li diguin si pot reunir-se amb el mentor abans no se li acabi l’estiu, l’energia o el negoci. SPOILER: la resposta no arriba abans de l’agost. I veurem si després!
I aquí és on em puja el sucre: aquest cas no és l’excepció, sinó la norma. Una norma escrita per gent que, probablement, no ha aixecat mai una persiana, que desconeix l’emoció de la primera venda, la por del primer impagament i la sensació de miracle quan, després de pagar nòmines, encara pots fer un sopar digne. Gent amb horaris de 8 a 15, cafè subvencionat i aire condicionat, que posa condicions infinites per accedir a una mentoria que, paradoxalment, paguem entre tots. Sí, perquè els diners no són seus, ells només els gestionen…. I mira que costa d’entendre, això: l’administració no crea riquesa, només reparteix el que tots aportem. I si en lloc de fer-ho àgilment, eficientment i amb una mica d’empatia, ho fa a cop de segell i requeriment, malament rai.
És trist veure com bones idees es desfan com un gelat al sol burocràtic. I no per manca de talent ni d’esforç, sinó per un excés de protocols pensats per evitar fraus, que acaben penalitzant massa vegades qui juga net. I mentrestant, es fan rodes de premsa parlant de digitalització, emprenedoria i economia del coneixement. Tot precios! La realitat és que si tens un projecte i el vols consolidar, millor que tinguis amics al sector privat o un coixí econòmic. Perquè si depens d’un ajut públic, prepara’t per fer malabarismes amb terminis, paperassa i requisits que ni el Harry Potter a Hogwarts. La mentoria, quan arribi, potser ja no et caldrà. Potser hauràs tancat, o potser hauràs trobat algú que et va atendre sense demanar-te la partida de naixement de l’empresa cobran-te religiosament el que l’administració s’ha acabat estalviant i una mica més.
El mateix govern que predica i potencia l’emprenedoria (em temo que per raons més properes a estalviar en atur que a potenciar el teixit empresarial, però això dona per una altre article….) posa traves quan se li demana ajuda en aquest sentit, benvinguts a la paradoxa del segle XXI! Aleshores ens posem les mans al cap quan veiem que tenim més gent activa gestionant riquesa que produïnt-ne… és per temes com aquest, la vida és molt més senzilla si ets dels primers!
Amb tanta gent treballant a l’administració —i molts d’ells, de veritat, amb ganes de fer-ho bé— només demano una cosa: deixeu de posar bastons a les rodes: que no sigui més difícil demanar una mentoria que demanar un crèdit. Que no calgui ser un heroi només per ser empresari. Si alguna vegada ho aconseguim, jo convido a un König… o a dos! Però de moment, que quedi escrit i a veure si algú, algun dia, ho llegeix i pensa: potser tenen raó, potser no cal tanta prova, tant requisit, tanta sospita. Potser, només potser, el millor que podem fer és confiar una mica més en qui s’ho juga tot per tirar endavant un somni amb nom d’empresa.
