La Lucía, des del seu balcó al pis d’estudiants, veia passar cada dia el repartidor de la floristeria del davant, un noi guapo, alt i sempre ben vestit. Anava carregat amb rams de totes mides, i en veure’l, ella intentava endevinar des de la seva alçada quin seria el destí de cadascun. Un enamorat? Un aniversari? Una graduació? Un naixement?
La majoria de vegades s’imaginava gent emocionada en rebre’ls, A ella, però, mai ningú li havia enviat flors i pensava que potser li agradaria.
Com cada dia, en veure passar el repartidor tan atractiu, va decidir baixar a la botiga. En entrar, la va envoltar una sensació de benestar inesperada, l’aroma embriagadora, el colorit vibrant, la decoració exquisida, Va fer una volta sobre si mateixa, observant cada racó amb ulls curiosos. Va esperar el seu torn i, quan li va tocar, va triar un ram , Va escriure una targeta amb una dedicatòria i va indicar el dia i l’hora d’entrega.
L’endemà, després d’esmorzar les seves torrades amb mantega i cafè amb llet, es va preparar per rebre’l.
A l’hora acordada, va sonar el timbre, La Lucía va obrir sense preguntar. Allà estava ell, amb un somriure que il·luminava tot el seu rostre, La va cridar pel seu nom i li va entregar el ram. Ella, sorpresa, va obrir la targeta, el va mirar, va somriure i li va donar les gràcies. Aquell dia va comprendre l’emoció que sent algú en rebre flors, felicitat absoluta. En el seu cas no hi va haver sorpresa, però podia imaginar-la.
Durant setmanes va repetir el ritual, baixava, triava flors, escrivia una targeta, i ell les hi entregava. Al principi, gairebé no intercanviaven paraules; amb el temps, aquelles paraules es van convertir en converses cada cop més llargues i interessants.
Un dia, després del pas dels mesos, ell amb la confiança que dona el temps compartit—li va preguntar:
—Qui t’envia les flors?
—Algú que m’estima molt va respondre ella amb un somriure.
Ell va assentir, la va mirar als ulls i després va abaixar la mirada, com si aquelles paraules li haguessin tocat alguna cosa molt profunda.
En una d’aquelles entregues, la Lucía es va atrevir:
—Et ve de gust un cafè?
Ell ho va acceptar sense pensar-s’ho. Feia temps que ho esperava.
Asseguts a la cuina, en Manuel, amb veu suau, va preguntar:
—Qui és aquesta persona especial?
Ella el va mirar fixament, i va respondre:
—Algú a qui li va costar molt creure en mi. Que sempre pensava que els altres eren millors, que mereixien més. Però un dia, des del seu balcó, veient passar cada matí un home que li semblava diferent de tots, va sentir una cosa nova. La seva autoestima era tan petita, que només va trobar una manera d’apropar-se a ell, enviant-se flors a si mateixa.
En Manuel ho va comprendre de seguida. Es va acostar a poc a poc i li va dir en veu baixa :
— Com és que aquesta persona va trigar tant a adonar-se del valuosa que ets?
Es va aixecar, va girar la cadira de la Lucía cap a ell, la va abraçar i la va besar. Ella, sorpresa, es va fer enrere, però ell, amb delicadesa, la va atraure de nou cap a aquell petó que tots dos feia temps que esperaven.
Des d’aleshores no es van separar. Van passar els dies, els mesos, els anys…
I avui, quaranta anys després, la Lucía continua sortin al seu balcó i recorda aquell primer dia com si fos ahir. En Manuel, des de dins, s’hi acosta en silenci, l’envolta amb els seus braços i la besa al coll. Ella gira el cap, el mira als ulls… i pensa que el que senten continua sent igual que quan tenien vint anys i ell li portava flors
