Sóc sols un orfe de la maleïda Transnístria. Un territori de ningú, sol enmig de terres eslaves, que no existeix a ulls del món.
Deixeu-me recordar el desgraciat dia en què em fiu a la mar en aquests llims càustics anomenats existència. La meva causa és amarga, car els meus pares, en deixar-me allí oblidat van cometre el vil pecat de no reconèixer-me com a fill. Doblement negat, com a home i ciutadà, vaig enfilar la meva vida entre pallisses, abusos i falses delícies. La meva infantesa fou efímera, puix breu és la innocència a l’orfenat. Aquest marjal de misèria seria el fidel reflex del meu etern turment.
Tenia tretze anys i corria pels passadissos del ruïnós edifici on romania. Les cuidadores, per dir-ne així de velles brutes i rancoroses, solien esvanir-se durant llargues hores d’esbarjo. Potser per fer becaines, potser per rosegar els tendrums d’un infantó.
Aquell dia, després de dinar, no hi havia cap cuidadora enlloc i em vaig dirigir a les golfes. Allí, catau carregat de trastos vells i atrotinats, és on alguns anaven a passar les hores mortes. Just en aquell moment, hi havia quatre marrecs i un va proposar jugar a cambra obscura. Jugar a amagar en una habitació sense llum. Amb una norma, però; quan trobaves algú havies d’endevinar qui era. Llavors, aquest quedava eliminat i era el nou buscador. El podies tocar per a provar de reconèixer-lo, però si erraves tres cops, perdies i els altres es tornaven a amagar.
Aquella tarda em va tocar a mi buscar. Vaig sortir a fora, vaig comptar fins a cent i després vaig entrar. L’habitació era a les fosques i en silenci. Només n’havia de trobar un i endevinar qui era. Vaig començar a caminar a les palpentes, tot resseguint la paret, però no trobava a ningú.
Llavors, em vaig dirigir directament a un armari gegant i em vaig començar a enfilar per a descobrir si hi havia algú a dalt. Un cop vaig ser a prop del cim, vaig estirar el braç i vaig trobar-hi a algú. En fer contacte amb el desconegut vaig cridar que havia trobat a algú. Silenci.
Vaig començar a grapejar l’ésser que tenia al davant. No s’assemblava a ningú en concret. Vaig preguntar si era en Boris. Algú va dir que no des de l’altra punta de les golfes. Vaig esperar uns segons i vaig dir que era l’Anatoli, pensant que l’havia encertat. Algú altre, proper a la porta d’entrada, va dir que no. Només em quedava una oportunitat i dos noms, i vaig dir el nom de l’Alexei. Una veu, provinent de la finestra, va dir que ell tampoc no era.
Havia perdut i qui tenia al costat era el bergant de l’Andrei. Mentre l’agafava pel braç, vaig cridar el nom de l’Andrei, esperant que ell em digués alguna cosa. Allò que havia de ser l’Andrei no va respondre, mentre algú, des del centre de l’habitació, va parlar amb la veu de l’Andrei.
De cop vaig veure que a qui agafava pel braç era a mi mateix. Vaig caure de l’armari, colpejant-me, aterrit. Corrent, em vaig dirigir a la porta i vaig obrir el llum. A l’habitació no hi havia ningú. Estava sol. Vaig encaminar-me a la sala d’estar i tampoc hi havia una ànima. Quina paüra em va causar descobrir que de fet estava sol a l’orfenat. Però per si fos poc, tampoc ningú caminava pels carrers de Transnístria. Ni a les cases les velles feien sopa. Ni els homes traginaven palla als camps. Ni tampoc hi havia ningú enlloc.
Estava sol, com ara. Com sempre ho hem estat.
