Tres mirades tristes m’han trasbalsat. Tres nens abrigats amb una manta i buscant l’escalfor d’un foc que moria lentament, asseguts al ras, morts de fred i de gana, sense medis i la pluja que mullava uns cossets petits i espantats.
Els refugiats sirians busquen a Europa una estabilitat que han perdut i famílies senceres esperen la generositat de la Unió Europea que els aculli. Són tants que tot es desborda com un riu amb gran cabdal impossible i difícil d’aturar.
Deixar el país on has nascut i estimat és dur, però aquestes criatures abandonades a un trist destí angoixant et sobta. Miro i remiro la fotografia d’uns nens que han perdut el somriure, que els seus ulls traspuen la tristesa i per mi no hi a res tan angoixós com la desesperança d’una infantesa que els marcarà durant la seva vida.
Aquestes criatures no tenen jocs, ni ganes de jugar, ni senten la il·lusió d’un demà esperançador, ni poden mirar la vida amb alegria. La pena que s’escapa pels seus ulls és tan profunda que voldries amanyagar-los, besar-los, abraçar-los i dir-les que vindran dies millors, que el malson s’acabarà i que l’angoixa que els tortura vindrà el moment que serà només un record lamentable.
El dolor i la pena és angoixant per tots els humans, però quan recordes la infància com l’època més feliç de la teva vida, sents la rebel·lia per què la infelicitat d’aquets pobres nens és massa dolorosa, massa cruel, quasi inaguantable.
Les tres criatures sirianes arraulits sota una manta mentre el fred és viu i la pluja va caient ens donen la imatge de la desolació i quan veus al nostre país uns nens que salten contents i alegres al sortir de l’escola apareix a la meva retina la mirada desolada d’una altra infància a qui una guerra els ha esquinçat la vida.
M’esgarrifo al pensar que arribarà l’hivern dur i si el remei no arriba aviat aquests nens de mirada angoixant, tal com està la seva ànima potser no sobreviuran i l’únic record que s’emportaran és la manta que els aixopluga i les brases del foc que moren lentament, el fred i la gana quan mereixien jugar i ser feliços en una infància negada per ells, mentre les seves llàgrimes es confonen amb la pluja.
L’ambició dels homes els ha trencat la infància i potser la seva existència.
