Dijous dia 10 de desembre l’economista Miquel Puig Raposo, candidat número 5 de la llista de Democràcia i Llibertat per Barcelona, va presentar el seu darrer llibre a la Biblioteca Martorell: ‘Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència’. L’autor no és exactament un desconegut, atès que és habitual en diferents mitjans de comunicació, i a més era un dels tres autors de ‘Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible’, que ja vaig ressenyar en aquestes pàgines. Després d’una breu presentació de Xavier Fonollosa, alcalde de la població baixllobregatina, l’estudiant d’Estudis Internacionals Sofía Victoria va formular-li a Puig una primera pregunta. Ja no en podria formular més, perquè l’economista, fent gala d’una capacitat pedagògica i d’una memòria envejables, va filar un discurs convincent i coherent sobre la seva proposta per fer un bon país.
El primer capítol del llibre tracta sobre com hauria de ser un país millor, que és tant com dir un país decent. Per a l’autor, això vol dir dues coses: que és més ric, perquè produeix més, i que reparteix millor. Espanya, en aquest rànquing, es troba en una situació en què limita per sota amb tots els països sud-americans, que creen menys riquesa i la redistribueixen pitjor). De països més rics però amb pitjor redistribució, només hi ha els EUA. Els models de productivitat i repartiment, en canvi, són els països europeus situat entre Irlanda i Finlàndia, als quals s’hi haurien d’afegir el Canadà, Nova Zelanda i Austràlia.
El segon capítol de l’obra es dedica a observar què tenen en comú aquests països i per què. El resum és que estan millor governats, la qual cosa es constata amb tres indicadors. El primer és que les institucions miren a llarg termini i per això inverteixen en R+D. El segon és que són més honrats. El tercer és la millor formació dels treballadors. A Espanya, una part important de la població treballadora està poc formada, la qual cosa implica poca qualificació professional, baixa productivitat i salaris baixos. Hom podria pensar que el causant de la baixa formació és l’herència del franquisme, però si es comparen els treballadors espanyols de 30 a 34 anys amb els seus homòlegs europeus, el resultat és que una quarta part dels primers tenen només l’ESO o menys estudis mentre que un 7% dels segons es troben en aquesta situació. En altres paraules: el nombre de llicenciats a Espanya és lleugerament superior al dels països esmentats més amunt, però no hi ha tants treballadors amb l’FP2 o el batxillerat. I això per què? Perquè els empresaris han apostat per tenir treballadors poc formats als quals es pot pagar menys.
Les conseqüències principals d’aquesta aposta històrica pels sous baixos són tres.
La primera, que no som prou productius. Durant el cicle 1985-1995, la productivitat va créixer un 1,7%; entre 1995 i 2013, un 0,8%. Com que la natalitat és tan baixa a l’Estat, l’única manera de sostenir les pensions és augmentant la productivitat i tenint sous millors. Si la productivitat segueix creixent a un ritme del 0,8%, l’escenari d’aquí a 15 anys plantejarà una disjuntiva inajornable: 25% de retallada de les pensions o endarrerir l’edat de jubilació als 70 anys.
La segona conseqüència dels sous baixos és l’accentuació de les desigualtats: els pobres espanyols guanyen poc i les desigualtats són homologables a les de Bulgària, Estònia i Romania. A Espanya, el 10% més ric guanya 13 vegades més que el 10% més pobre. A Dinamarca, en canvi, el segment ric guanya 7 vegades més que el pobre i al Regne Unit post-Thatcher, 7,5.
La tercera conseqüència dramàtica dels sous baixos té a veure amb la feblesa de l’estat del benestar. Un mileurista, per exemple, pagarà amb els seus impostos la meitat del que ha costat la seva educació, la sanitat i els serveis socials de què gaudirà. Com que cobra poc, paga pocs impostos. La sostenibilitat es posa encara més en entredit amb els treballadors que perceben el salari mínim interprofessional (SMI 2015: 648,60 €). Aquests treballadors paguen amb impostos un terç de la despesa que generen pels conceptes abans expressats.
De quina manera es pot evolucionar d’un sistema amb massa gent poc formada i mal remunerada cap a un model com el dels països nòrdics o germànics?
La primera idea és apujar el SMI prop d’un 50% en una legislatura, fins a situar-lo en els 14.000 € anuals que es perceben a Irlanda, Nova Zelanda, el Regne Unit i Austràlia. Fins i tot el conservador Cameron ha anunciat que l’apujarà un 34%. (En un model que aposta pels impostos baixos, la sostenibilitat del sistema obligava a optar entre apujar impostos a les classes mitjanes o bé remunerar més bé les classes baixes.)
La segona idea és la d’introduir els sindicats dins l’Estat.
La tercera, restringir la immigració poc qualificada. A Nova Zelanda, el Canadà i Suïssa les lleis són molt estrictes pel que fa a la política immigratòria.
Arribats a aquest punt de la presentació, Puig va interpel·lar l’alcalde Fonollosa: “Per què no som un bon país si ho tenim tot a favor per ser-ho? Per què tant d’atur i tanta mà d’obra barata?”. Perquè les polítiques han estat errònies en apostar, des dels 80, per crear molts llocs de feina poc qualificats. Revertir el model suposa formar els futurs treballadors, de manera que l’estudiant percebi que, sense estudis, no hi haurà feina per a ell. Aquest model que demanés més formació post-obligatòria tindria efectes sobre la baixa formació del col·lectiu immigrant i reduiria un abandonament escolar prematur que sol desembocar en atur juvenil. (Per abandonament escolar prematur s’entén el fet de no haver assolit el graduat escolar a 4t d’ESO. Espanya lidera aquest lamentable rànquing europeu, per davant de Malta i Portugal. Per regions europees, Catalunya tampoc no hi surt ben parada: d’un total de 300, les Açores són l’1, les Balears el 2 i Catalunya el 12.)
L’economista va cloure l’acte fent una crida a la creació de millors llocs de treball, en comptes de tants llocs de treball dolent, i es va defensar de possibles crítiques a la pujada dels salaris més baixos adduint la dada que cap estudi ha demostrat que apujar el SMI apugi l’atur. Ara només cal creuar els dits perquè les forces polítiques que ens governin els propers anys coincideixin en aquesta lectura tan estimulant de Miquel Puig.
