Un calbot a temps
Atenent a que hom se sentia representat per tants amics, i coneguts, i saludats, a la mani, atenent així mateix el compromís que hom té amb els seus lectors, atenent a que la bèstia sempre vol sang i que la obertura de la lliga va ser de somni i que res s’oposava a esperar una bona tunda de gols a aquests bons nois d’Alacant que tot just ascendeixen… què volen que hom els digui: hom se n’ha anat al camp pensant que Els Segadors ja el cantaria allà. I hom s’ha trobat que si, que Himne i trabucs, i que quin goig quan sents el teu himne al teu estadi, i que massa poc sovint se sent, i que bé que sona, i que hom voldria que sonés a cada partit, que els ianquis ho fan i que no els va gens malament, hom té entès… i acte seguit, hom s’ha trobat que massa sol, o vés a saber què, li feia veure que no era el seu equip el que jugava: clar, estem fent un experiment tenint els que saben jugar de memòria a la reserva per dimarts que comença la Champions, oi? i a més cal foguejar ràpid els nous (Villa, Adriano, Mascherano… bons nois, mira com volen agradar!). I hom anava escrivint l’article a l’avançada: que si partits de tarda i canalla, que pobres els de lateral, que si el contrari va vestit com un equip de rugby, que patapim que patapam… i vatua l’olla que ens fan un gol. Res, hom es repeteix, t’ho sembla a tu, hom, t’ho sembla a tu i potser tanta medicació pel mal de queixal, i potser la mala consciència nacional: deu ser la gespa, hom, deu ser la gespa que mira que desnerida… i al xiulet de mitja part, hom s’ha anat a rentar la cara i ha demanat dos cafès i s’ha distret saludant unes senyores molt amables que diuen que veien hom per la tele i que li digui al Sostres que no s’esveri tant, que a la tele no li prova (al Sostres, no a la tele… bé tan se val, que no crec que el tornin a cridar fins ben passada aquesta Junta).
Res, ni els canvis que semblaven que volien redreçar la cosa han esvaït el miratge, fora d’uns minuts de verticalitat, que ells ja estaven tancats, en una teranyina defensiva perfecte, esperant el seu moment, que els hi ha regalat un Abidal que de central miri, no, i ens ha acabat d’espesseir. Realment avui ha jugat el miratge del Barça, i busquem-li les raons que vulguem: la gespa, l’aturada absurda de 2 setmanes, que l’estiu ha estat de bojos… o que el futbol té aquestes coses, que una tarda de festa t’estàs de família i obligacions patriòtiques, hom egoista, per anar a fruir d’una bona golejada, i te’n tornes calent a casa amb una plantofada a cada galta. A temps, això si, si servís de res. Hom espera.
