Sense ni una sola gota de realitat

Passo la Diada i l’endemà de la Diada a casa llegint els Exercicis d’estil, de Raymond Queneau (Que No) (1903-1976). Vaig comprar aquest llibre l’abril del 1990 i encara no l’havia llegit sencer. El publicà Quaderns Crema amb una magnífica traducció d’Annie Bats i de Ramon Lladó. Amb prou feines 135 pàgines. 99 històries, però sempre la mateixa història tonta i insignificant. Si més no en aparença. París. Plataforma posterior d’un autobús de la línia S. Hora punta. Hi ha algú que observa un jove amb un barret estrafolari que escridassa un altre viatger que li clava empentes i que l’ha trepitjat expressament. Aquest jove, de sobte, abandona la discussió perquè veu que hi ha un seient que ha quedat lliure. 2 hores més tard tornem a veure el mateix jove davant l’estació de Saint-Lazare. Ara parla amb un amic que li aconsella d’anar a un sastre competent i fer-se apujar el botó superior de l’abric per tancar-ne l’escot. Això és tot. Aquesta és tota l’acció d’aquest llibre. Una acció repetida 99 vegades de 99 maneres diferents. Festa del llenguatge. Diversió intel·ligent a cada pàgina que passem.. La versió definitiva del llibre és de l’any 1973. He de dir, però, que la decisió de quedar-me aquests dos dies a casa va venir influïda per la lectura del Dietari Voluble, de Vila-Matas. M’ha anat bé, aquests dies, això de no veure ni ser vist i absentar-me una mica de la realitat. 3 pàgines més enllà de la referència al llibre de Queneau, Vila-Matas es refereix al senyor Henri, personatge d’un dels llibres del seu amic Gonçalo M. Tavares, i gran bevedor d’absenta. Llegeixo: Si un home barreja absenta i realitat, n’obté una realitat millor. És clar que, tot seguit, m’assabento que el tal senyor Henri, personatge de ficció, però potser de no tanta ficció, darrerament demana absenta sense ni una gota de realitat.