La fada de segona classe Clariona estava un xic emmurriada. Tan bé que s’ho passava des de feia temps a Aigüestortes i ara la seva superiora, la fada Ullviu li espatllava tot. “Noia -li havia dit l’Ullviu-, ja fa massa temps que no en fas ni un brot i la teva vareta màgica se t’està rovellant. Apa, apa! A trescar una mica que ja et convé. Baixa a ciutat que allà tens feina de debò.“ I li va explicar què n’esperava. Bufa! Allò era gairebé el que els anglosaxons en diuen una missió impossible. Aquest repte i la confiança que li demostrava l’Ullviu la van decidir. Almenys ho intentaria. Si fracassava potser l’enviarien als soterranis del reialme de les fades amb els arxius polsosos, tan diferents d’aquest aire meravellós del Pirineu.
I així, en un obrir i tancar d’ulls, amb la rapidesa que només tenen les fades i éssers similars, es va introduir al Parlament català al parc de la Ciutadella de Barcelona. Allà hi havia precisament una sessió plenària amb la sala plena de gom a gom, i els diputats passaven el temps dient-se coses gens gentils, de vegades amb un to més discret, de vegades amb un de gens educat. I la Clariona es va posar a la feina.
Amb la seva vareta màgica (que no era pas rovellada com havia dit l’altra) va fer un parell de gestos com si dirigís l’Orfeó Català, i una mena de pols d’estrelles que només ella podia veure, va caure al damunt de tots els representants del poble. Tota la gent, diputats i públic, es van quedar sense moviment, com quan una pel·ícula s’encalla. I la Fada Clariona va etzibar a totes aquelles figures immòbils: “Amb el poder que em dona la meva vareta us exhorto a deixar les vostres picabaralletes, els vostres egocentrismes i els vostres vols gallinacis (amb perdó de les gallines), i que tots els que diueu sempre que voleu una Catalunya independent, treballeu units per arribar-hi. No es tracta que us estimeu i us abraceu a cada cantonada. Quan tingueu aquesta república que dieu que voleu (almenys en els discursos) podeu barallar-vos tant com volgueu. Llavors tindrà sentit. Ara no en té i només feu el paper de criatures malcriades fent el bot.“
I fent altra vegada un gest amb la seva vareta va tornar tothom a moure’s. Però tots els que es proclamaven independentistes, feien un posat una mica meravellat com si despertessin d’un somni impensat. I els caps van començar a mirar-se amb un somriure de confiança, van anar d’ací d’allà estrenyent mans i donant-se uns als altres copets a l’esquena. A partir d’aquell moment la gent ho veia i no s’ho creia. Com podia ser que el Sr. A i el Sr. B que fins ara es deien tots els penjaments del món ara fossin com carn i ungla? Però es va haver de convèncer que el vent s’havia girat de cop fos pel que fos. I això va injectar a tothom un alè i una energia noves. A les eleccions tothom s’hi va bolcar i els resultats van ser millors que mai s’havia pogut suposar. I després, amb un estat agafat a contrapèl i sense deixar-se dividir altra vegada, es va arribar amb molta feina i molt d’esforç a aquella fita que va acabar amb tres-cents anys i escaig de domini de gent que només pensava a exprimir-nos com una llimona pel seu refresc.
I la fada Clariona, va ser apujada a Fada de primera classe, amb vacances més llargues, que va començar de seguida. A Aigüestortes, naturalment.
Ja ho sé. Només és un conte de fades. Però són bonics els contes, oi?
