L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va reaparèixer el passat diumenge a l’escena televisiva estatal com el protagonista d’una nova entrega del Salvados (La Sexta). Entrevistat per Jordi Évole, la conversa va generar interès especialment per les declaracions de l’expresident pel què fa a la seva inclinació independentista que ve (de)mostrant en els darrers mesos.
Televisament, entrevistar Jordi Pujol no és una tasca fàcil, perquè aquest té tendència a convertir-se en monologuista, oblidant-se completament del mitjà. L’expresident és capaç d’elevar a la màxima potència el més mínim detall, o trobar una anècdota o una referència al passat. És un exercici que comporta els seus riscos, el més evident, que l’equip del programa no pugui confeccionar un qüestionari amb l’esperança que aquest es pugui realitzar. I és que Pujol, televisivament parlant, és un mal entrevistat, perquè ell no respon al que se li pregunta, sinó que explica un discurs.
Si més no, Pujol és dels pocs personatges televisius que quan parla, és capaç d’atraure l’atenció. I ja no pel què diu, sinó per altres elements. La seva aparença física, la seva expressivitat, la seva manera de parlar, units a la simpatia que li té un gran part de la societat – entenent els televidents com part d’aquesta- el fan summament atractiu per a l’audiència.
L’habilitat del conductor o entrevistador davant d’aquest entrallat és saber-li treure partit, doncs, a allò que Pujol anava apuntant. Évole se’n va sortir amb l’habilitat que el caracteritza. Com per exemple, quan va interrompre el discurs pujolià i va sotmetre a l’expresident a un qüestionari exprés sobre les províncies espanyoles, tot ressaltant la seva errada quan va dir que Guadix pertanyia a Almeria, quan en realitat era Granada.
Del contingut de l’entrevista, val a dir que es es van abordar amb petites pinzellades les relacions entre Catalunya i Espanya. Pujol va fer cas a Évole –almenys pel què varem poder veure- i no va exclamar durant els tres quarts d’hora del programa cap Això no toca. Ans al contrari, va respondre amb claredat, encara que passant força de puntetes per aspectes com quan se’l va qüestionar sobre Macià Alavedra –aquí va defensar la presumpció d’innocència-.
Sense entrar a valorar des d’aquí les relacions entre Catalunya i Espanya, el que sí podem posar de manifest és que s’agraeix el fet que una televisió estatal pugui abordar les relacions Catalunya-Espanya. Ara bé, ens plantegem si Pujol ha de ser una mena d’esquer per poder plantejar aquest tema sense ferir possibles susceptibilitats al sector espanyol. ¿Seria possible plantejar aquestes reflexions amb un debat assenyat –no tendenciós- entenent els pros i contres? En altres paraules, ¿veuríem a curt termini un producte com Adéu Espanya, emès per una cadena estatal?
Píndoles
El perdó. L’audiència va acompanyar a un genial reportatge del 30 minuts (TV3) on va parlar un exterrorista i un familiar d’una víctima del terrorisme. És un exercici pràcticament inèdit i molt lloable per part d’una televisió pública com TV3.
Detectius i humans. Qui cregui que l’èxit de KMM (TV3) es troba en les històries pseudo-detectivesques que expliquen, segurament va desencaminat. Les relacions humanes, pròpies dels fulletons de TV3, són les qui sustenten aquesta història, capaç de retenir l’espectador. Els rostres familiars com ´’actor Marc Cartes hi ajuden.
Adéu al “directe”. Fa uns anys van proliferar un seguit de magazines que realitzaven connexions en directe als territoris. La fórmula iniciada per Madrid Directo ha estat exportada a diverses comunitats autònomes. En el cas català, TV3 va realitzar l’”En directe”, mentre que La 1 va apostar fins fa poc per l’España Directo. Doncs bé, tots aquests espais han anat caient de les graelles televisives, en molts casos, amb la voluntat de minimitzar costos. El darrer dels casos ha estat el Crònica d’Avui, a IB3.
