Ha sortit no fa gaire el nou llibre de Til D. Stegmann “El plaer de llegir literatura catalana” (Pagès Editors, Lleida, 2016) que és una nova mostra tant de la seva activa estimació per la nostra terra, com de la seva gran erudició. Com que la meva comparat amb ell és minúscula, el meu comentari potser no farà prou justícia a l’obra, però que el lector (i l’autor) prenguin la bona voluntat.
El llibre consta de dues parts clares. la primera i més extensa la formen quatre estudis sobre la poesia de Joan Brossa, una novel·la de Joan F. Mira, sobre la relació de Mistral amb la poesia catalana del seu temps, i sobre aspectes i passatges del Tirant lo Blanc. A la segona part (les darreres 34 pàgines) Stegmann presenta un resum interessantíssim de la història de la catalanística a Alemanya des del segle XIX i del seu estat actual juntament amb la notícia de les institucions que mantenen viva la relació entre les dues llengües i les dues literatures.
Els estudis de la primera part interessaran a molts lectors de llibres catalans, animant-los potser a no llegir-ho tot de passada sinó a pensar més a fons quines idees hi ha al darrere de l’obra que tinguin al davant. És una cosa que Stegmann fa mestrívolament. Gairebé m’atreviria a dir que de vegades hi veu potser fins i tot més clar que l’autor en el moment d’escriure l’obra estudiada. No cal estranyar-se’n. Quan hom escriu un llibre (una ocupació amb moltes alegries, molts empipaments i una feinada monumental, si es vol fer bé) el rerefons ve donat per la manera de pensar de l’autor sobre els temes que tracti sense que s’aturi gaire (o gens) a parar esment en els motius de què escrigui com ho fa i no d’altra manera, de què digui el què diu i no quelcom diferent. O bé surt tot de manera natural o bé hom no se’n surt.
Cal un crític de la categoria de Til Stegmann, per fer-nos veure tot el que s’amaga al darrere tant de les idees com de la tècnica d’un autor, si nosaltres no hi hem parat atenció o no tenim el cabal de coneixements que calen per poder-ho fer. Aquí dels quatre estudis esmentats citaré només el cas de Joan Brossa per tal que el lector comprengui què vull dir.
Pel que fa a poesia, jo sóc decididament “antiquat”. El gavadal de versos que tinc al calaix n’és una mostra. Quan em vénen les ganes d’escriure’n van acompanyades indefectiblement per la necessitat de fer-ho amb rima i amb metre. Tant si són versos seriosos com si són (la majoria) satírics. Això, però, és molt personal, i he llegit molta poesia de vers lliure que m’ha arribat al cor. Però n’hi ha d’altre, com la de Brossa, per la que he tingut tan poca comprensió com per moltes de les obres d’art contemporani que pretenen tenir molt de sentit, però que no són aptes per si soles per comunicar-lo als que s’ho miren. Alguns dels exemples que Stegmann cita en el seu llibre en són una bona mostra. Gràcies, però a haver llegit el seu estudi, he comprès millor la persona i la intencionalitat de l’obra d’en Brossa. Això no vol dir que ara de cop i volta m’agradin els seus versos. però comprenc millor l’objectiu desitjat per ell, encara que segueixi sent-me aliè.
Igualment d’alliçonadors són els altres estudis en els que s’examinen els múltiples lligams de la novel·la de Mira amb altres grans noms de la literatura europea, la interpretació del poema de Mistral als poetes catalans com un precursor del clam per la independència, o la modernitat de la tècnica d’alguna de les parts del Tirant lo Blanc.
Pels lectors que no tinguin un interès tan detallat pels temes de l’autor, possiblement la part més interessant sigui l’informe final sobre la catalanística a Alemanya des del segle XIX fins als nostres dies. Aquí podem seguir des dels primers reconeixements del català com a llengua diferenciada, a través de les publicacions sobre llengua i literatura catalanes durant el segle passat, fins la situació actual, on per cert Til Stegmann, com és ben conegut, hi ha jugat un paper capdavanter, com a fundador de la Biblioteca Catalana de Frankfurt (declarada per la Federació Internacional d’Entitats Catalanes com a un dels “Set tresors del patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior”) que conté actualment trenta-sis mil volums en català o sobre temes catalans; com a co-fundador de l’Associació Germano-Catalana (avui Societat Alemanya de Catalanistes); com a fundador de la “Zeitschrift für katalanistik” (Revista d’estudis catalans) i com a organitzador d’un reguitzell d’activitats semblants que seria aquí massa llarg d’enumerar.
De gent no catalana que fora de Catalunya treballi tant per la nostra terra com ho fa Til Stegmanmn n’hi ha molts menys del que desitjaríem. I amb els que ho fan, i ell un dels primers, Catalunya hi tindrà sempre un gran deute de gratitud.
