El cel era clar, blau, esplèndid. Tot semblava amb harmonia quan de sobte ha aparegut un núvol blanc, gros que tapava el sol i tornava la terra grisa, sense color i una mica trista.
Endevinava en el gran núvol les figures de molts dels que havien marxat i em donava l’alegria de retrobar-los. I parlava amb l’amiga que volia ser, quan deixés el món, un ocell. I era un ocell d’ales que volava per tot l’univers i m’explicava tantes coses que no vàrem tenir temps de comentar. I volava, volava sense parar i a cada cop d’ala m’era una carícia que m’enviava i m’ajudava en el dificultós camí de la vida. Em donava ànims per continuar i mirar amb fe i alegria un món inhòspit i egoista.
Tancant els ulls sentia bategar el cor de l’ocell i amb el seu, el meu. I podia encara escoltar aquella veu dolça, sempre amable, sempre disposada a compartir pensaments i donar un consell oportú.
En les figures capritxoses del núvol hi trobava tantes coses perdudes que em reconfortaven. Veia al pare assegut a la banqueta del piano mentre els seus dits àgils recorrien el teclat i la mare, dreta .al seu costat, amb veu afinada cantava; i sentia el braç de la meva cosina que es recolzava en el meu, vestida amb aquell vestit blanc i vaporós que tant li esqueia mentre m’omplia la vida d’optimisme i em calmava tot turment. I veia la silueta del meu cosí estimat tocant el saxofon mentre unes parelles encetaven un ball dins d’aquell núvol blanc de cotó fluix i la meva vida tornava a renéixer.
Endevinava aquella taula de Nadal plena de familiars. Una taula ample i gran on hi teníem cabuda moltes persones que se’m dibuixaven dins del núvol. Algunes un xic confoses per la boira del temps, altres presents com si encara estiguessin a prop meu.
Copsava a les meves companyes de les monges a la petita capella on el mossèn dirigia un rosari inacabable i les professores vigilant que no trenquéssim el silenci mentre la Mare de Déu del Carme semblava obsequiar-nos amb un somriure,
Veia tantes coses dins del núvol blanc que no podia retenir, però em trobava relaxada, tranquil.la, com transportada a un món ideal sense fronteres.
De sobte el núvol s’ha partit en dos i les figures estimades han anat desapareixent i jo he sentit que els ulls se’m humitejaven perquè el somni bonic i agradable s’havia acabat. El sol tornava a brillar i omplia la terra de colors però jo, enyorada, mirava el cel nítid per on s’havia escolat el núvol blanc de cotó fluix que m’havia portat vivències que m’havien fet feliç. Ara tot era brillant, pur, deliciós, però jo continuava mirant el cel enyorant aquell núvol blanc que m’havia portat vivències inoblidables.
