Diumenge dia 6 d’octubre vam fer un homenatge a la nostra estimada senyoreta Marta Mos, que no només ens va ensenyar a ballar dansa clàssica i una mica de dansa contemporània, sinó que també ens va ensenyar els valors de la senzillesa, -que actualment és un bé escàs-, el de la humilitat, i el de la constància i la disciplina. Aquest és el llegat que ens ha deixat. Diumenge ens vam aplegar moltíssimes ex-alumnes seves, fent-li homenatge, després de 20 anys del seu traspàs. L’últim Festival va ser l’any 1989. Ens vam reunir companyes de 4 generacions: va ser molt emotiu retrobar-nos totes juntes a la Fact- l’antic Centre Cultural-, i poder reconèixer-nos i abraçar-nos després de tants anys! Em vaig emocionar al veure unes filmacions de la dècada dels anys 50, 60, 70 i 80. Aprofito l’avinentesa per donar les gràcies a les organitzadores, entre elles la neboda de la Marta Mos, per fer de la vetllada d’ahir, una trobada màgica, escoltant la música que havíem ballat quan érem petites i joves, i gaudint d’aquells records inoblidables i que amb aquesta trobada quedaran immortalitzats. Voldria agrair a l’Esther Antón i a la Mireia Ferrer per l’exquisitesa dels balls que han creat i dissenyat per a tot el públic. Ens vam quedar bocabadats. Alguna llagrimeta ens va caure galta avall.
Dit això, voldria dir que la vida passa molt de pressa: han passat quatre dècades en un obrir i tancar d’ulls. I a dia d’avui, me n’adono que moltes persones tenim la mateixa percepció. Diumenge dèiem: quant de temps que ha passat i ho recordàvem com si fos ahir. Ahir vam poder recordar tot el que ens va ensenyar la senyoreta Marta, valors que perduraran per sempre.
Quan érem petits, semblava que tot anava més a poc a poc. Semblava a priori que poguéssim assaborir més cada minut. M’imagino que aquesta percepció que el temps vola, és perquè els adults anem força ocupats i tots tenim les agendes molt plenes.
Com deien les monges de l’escola de la meva mare, la “vida es un sueño”. És una veritat com un temple. Arrenquem fulls del calendari, mes a mes, amb una velocitat vertiginosa. I sembla ahir que estàvem en aquells escenaris amb el pessigolleig a la panxa perquè havíem de sortir a ballar a l’escenari amb la presentació del Nabucco de Verdi. I ara ja són les nostres filles les que han fet dansa, i que ja fa més de deu anys que la van deixar. La meva filla va anar a l’Acadèmia de l’Esther Antoni i ara ella ja viu a l’estranger. El temps no es pot aturar, i com que a més és efímer, al meu entendre, el temps és un bé escàs. Per tant, regalar el nostre temps a algú, és donar part de la nostra vida, mortal i limitada.
Virgilio, fa més de dos mil anys, ja va dir en un vers a les Geórgicas, que tempus fugit.
De la mateixa manera, molt segles després, Mario Benedetti ja deia que “cinco minutos bastan para soñar con toda una vida, así de relativo es el tiempo”. Això ho he pogut viure en primera persona quan he estat fent uns àlbums familiars que, un cop acabats, en cinc minuts et passa la vida per davant, com si fos un somni.
Vull compartir amb tots vosaltres que no tindria cap sentit que hagués fet aquests àlbums digitals i en suport paper per a mi; el que m’ha fet més feliç és que aquesta feina que ningú m’ha manat fer –ans al contrari, la necessitava fer-, l’hagi pogut compartir amb els meus germans i els meus fills. Poder comentar amb els meus germans vivències dels nostres pares no té preu. I també m’omple de joia que els meus fills tinguin un record de qui van ser els seus avis i dels tiets de petits i de joves, i també de la seva mare, quan era petita.
Dir que el temps “vola” no és dir res de nou. A la vida, anem sumant vivències, bones i no tan bones, però sense les experiències agres no podríem assaborir les experiències dolces, i justament això farà que puguem realment aprendre de les experiències no tan bones com una oportunitat de créixer i avançar com a persones. La vida no és, ni de bon tros, una autopista plana.
Penso que cal gaudir dia a dia de tot el que tenim i valorar cada minut de la nostra existència, és a dir, practicar el carpe diem. I donar gràcies per com som d’afortunats. He après que ser agraïts ens condueix a l’abundància, i la queixa ens porta cap a més conflictes i negativitat. I jo afegiria que tenir la consciència que fas les coses el millor que pots, sense perjudicar ningú, i podent ajudar en tot el que es pugui a les persones del nostre entorn que ho necessitin i que estigui a les nostres mans, i ser justos, és el que ens pot donar pau quan la nostra existència a la terra s’hagi acabat, i no tenir la sensació que no hem fet la feina que havíem de fer i que no hem viscut el que havíem de viure.
