Mare jove i sola, d’origen estranger, un fill, dues demandes de dues entitats bancàries diferents per desnonar-la del mateix pis, fa dies que no dorm, la cara la té ben congestionada, veu tremolosa no sap com se’n sortirà.
Dos nois joves, sense feina, compartint pis ocupat, d’origen estranger, amb una demanda en contra per desnonar-los, fan pinta de pencaires però «no encontramos trabajo, señorita», «muchísimas gracias, gracias». Noia de trenta llargs, embarassada, sense parella, amb una feina estable, vivia tan tranquil·lament però li arriba una demanda per desnonar-la i està a la recta final de l’embaràs.
Senyora gran, també amb demanda per desnonar-la a les mans, «estoy como mi vecina embarazada, no me lo puedo creer, ¡si pago cada mes mi alquiler!»: tot el bloc està igual, perquè l’antic propietari no ha explicat a ningú que ja no n’és el propietari, ha seguit cobrant les rendes mentre els habitants del bloc de pisos estaven a la inòpia.
Matrimoni, un dels dos de baixa, ella fent feines a les cases, amb demanda a les mans per no pagar la hipoteca, diu que sort en tenen de la cua de la fam. Noia jove, amb la seva primera feina i estalvis perquè viu amb els pares, un suposat amic que treballa (?) al món de les apostes ja li ha fet gastar milers d’euros, ni un duro dels beneficis promesos, «ho tinc tot al mòbil».
Un senyor diu que té una amiga a qui se li ha intentat suïcidar la filla, que què pot fer per avisar per tal que cap jove no repeteixi la forma en que la nena ho ha intentat. Un senyor deu molts diners, deixa una olor de reclòs i poca dutxa, «sort en tinc que visc amb ma mare», la demanda és molt gruixuda.
Una noia molt bonica, d’origen estranger, amb un bon català, em sembla trista i amoïnada, viu amb la seva parella ocupant un pis, diu que l’Ajuntament li ha donat cent vint euros per passar el mes, tenen data de desnonament, no troben feina ni l’un ni l’altre.
Una senyora estossega molt, mig plorosa m’explica per telèfon que un dia de març el marit la va deixar, està molt malalta, no és jove, no pot fer els tràmits més bàsics perquè no pot sortir de casa, ell no la vol però encara accedeix als pocs diners que té per viure, l’ha plomada. Una dona, tres fills, parla fluix quan es refereix al marit i admet, com qui no diu res però ben fluix, que li posava la ma al damunt, ja no viu a casa, això és l’important, afirma, i vol divorciar-se’n.
Una noia molt jove s’ha gastat el que no tenia, addicta al joc, em diu el seu germà mentre fa cops de cap quan ella sembla que no ho recordi.
Aquesta altra senyora vol veure sa mare demenciada, que viu amb el germà esquizofrènic, ell ha canviat el pany, fa mesos que no pot parlar amb cap dels dos.
M’escolto el Llibert Ferri al Més324 mentre xerra amb el Grasset, presenta nou llibre sobre el tancament a l’inici de la pandèmia, «Sobtadament fràgils». En un moment donat, explica que al món només hi ha dos tipus de persones: les decents i les indecents; diu que la majoria és decent perquè pots aturar-te amb elles i tenir-hi una conversa enriquidora.
Jo no sé si això és cert, però en les veus i els ulls de tota la gent de la que us he parlat, hi he copsat el patiment i la fragilitat, no crec que ni el seu origen ni la seva parla, ni les seves creences, ni la seva sort els en facin mereixedors.
Gent decent, la majoria per no dir tota. La pobresa creix, les cues de la fam creixen, els desnonaments no s’han aturat malgrat l’estat d’alarma decretat pel Gobierno a causa de la pandèmia.
Costa molt poder preveure com ens en sortirem tots plegats, com a societat, de l’onada de desnonaments i pobresa que ja s’està vivint i que col·lapsarà els jutjats en breu, si no ho ha fet ja. Molts dipositen les seves esperances en els Fons Europeus Next Generation… Mentrestant, molta gent desconeix la realitat que no viuen, doncs aquí en teniu un petit bocí (de la punta de l’iceberg).
