T’enganyen. Facilitar l’accés a la píndola del dia desprès o de l’endemà no redueix la taxa d’avortaments. Ho va explicar fa un parell d’anys el British Medical Journal. I encara anomenava uns altres deu estudis que confirmen això mateix: mentre l’ús de la píndola s’ha duplicat o triplicat, el nombre d’avortaments també va cap amunt.
Ho sé. Tot això no fa progre. Quedo fatal. Però anem a les dades, que canten soles. Al Regne Unit, al 1984, aquesta píndola abortiva la feien servir l’1% de les dones que volien avortar; al 2002 ja ho feien el 12%. Malgrat tot, la taxa d’avortaments ha passat de 11 per cada mil embarassos al 1984 a 18 de cada mil al 2004.
Al 2001, els responsables de Sanitat espanyols, del Partido Popular ens van dir que distribuïr la píndola abortiva amb càrrec als Presupuestos –calés teus i meus– reduiria el nombre d’avortaments.
Era mentida i ho sabien –tenien les dades del Regne Unit.
Al 2001 es van distribuir a Espanya 160.000 píndoles. I 506.000 l’any 2006. Els avortaments van augmentar un 20% en aquest període.
El responsables actuals, del PSOE, també menteixen. I amb més barra, doncs encara disposen de més informació.
Posem per cas Escòcia, vigent llumenera de nacions sense estat. Les últimes dades son del maig passat. El nombre d’avortaments ha tornat a créixer per tercer any consecutiu: de 13.801 el 2006 a 13.703 el 2007. Aquest creixement coincideix amb el llançament d’una campanya adreçada a les joves per a difondre la píndola de l’endemà.
Agafem ara Suècia, un país que és molt i molt conservador en aquesta matèria, com sap tothom. La píndola es va introduir el 2001. Des d’aquest any, el nombre d’unitats distribuïdes en hospitals i farmàcies s’ha triplicat a Estocolm i duplicat a la resta del país. I el nombre d’avortaments no ha fet més que créixer: a Estocolm se’n van fer 10.259 el 2007, un 6,9% més que l’any anterior. A tot el país, entre 2000 i 2007, el nombre d’avortaments va créixer un 17%, de 30.980 a 37.205.
Als dos països, la principal raó del repunt és idèntica: el fort augment d’avortaments en adolescents i dones joves.
I com que un avortament no és treure’s un gra del cul o una apendicitis –les mares i els pares ja sabeu què vull dir–, ens podem preguntar: no seria bo deixar de gastar diners en una estratègia fracassada i pensar-ne una altra? No serà que la facilitat amb què es dispensa la píndola envia a la societat el missatge contrari –cardeu, cardeu, que desprès podeu prendre pastilleta– i és causa del que vol evitar? Perquè el Journal diu que així va: més píndola, més avortaments. Tot el contrari del que es volia. O potser era això el que es volia?
L’única cosa que la píndola abortiva ha aconseguit de millorar és el compte de resultats d’algunes farmacèutiques. Potser també algú més hi suca. Tot plegat, que progre.
