A fora, tot està tranquil. Fins fa uns dies, almenys al meu poble, tothom anava atrafegat tancant temes per marxar de vacances. A més, teníem les nits agitades per la successió de revetlles i de festes, però des de fa poc tot va prenent un ritme més lent, un ritme que permet desplegar el pensament i els projectes en totes les seves dimensions, explorant les coses a partir del gust de fer perquè sí, lluny de les presses de les dates de lliurament o del soroll de les opinions externes.
Sé perfectament que aquest mateix deixar-se endur per la intuïció i l’espontaneïtat afecta cada any les meves lectures d’agost. Els dies que no baixo a Barcelona la coloració calmada em permet llegir pausadament i sobretot trio obres de ficció o poemes clàssics. Com que porto un registre de tot el que he llegit puc constatar que l’agost de 2018 vaig devorar els contes de Txèjov, l’agost de 2019, K. L. Reich d’Amat Piniella i les Odes d’Horaci, l’agost de 2020… Aquest estiu tot feia preveure que m’abocaria de ple als llibres que he anat acumulant en una pila els últims mesos. Em criden especialment l’atenció La febre d’or de Narcís Oller exemplarment editada per Barcino i El mar terra endins de Nariné Abgaian, que fa poc ha publicat Comanegra. Puc assegurar, però, que res feia preveure que em capbussaria de totes totes en un llibre de no ficció escrit per un periodista esportiu. Però així ha estat.
Al llarg d’una setmana he carregat amb mi, a tot arreu on anava, Florentino Pérez. El poder del palco escrit per Fonsi Loaiza i publicat per Ediciones Akal. I ho he fet sense poder deixar estar les pàgines del llibre, subratllant constantment les barrabassades i les martingales d’aquest poderós, veient-me cridada a consultar a internet cada un dels casos que el periodista exposava, les entrevistes de les quals feia citació, els reportatges que enumerava. Suposo que si m’hi he enganxat tant és perquè es tracta d’una obra que desperta ràbia i por. Tanta que puc dir que amb prou feines he notat la calor. La ràbia, ho sabem gairebé per instint, fa pujar la temperatura. La por, en canvi, és freda i elèctrica, i com que la por que es desprèn d’aquestes pàgines es gairebé superior a la ràbia que susciten he viscut la lectura com un vendaval de veritats que m’ha deixat ben desperta.
El llibre presenta la biografia de Florentino Pérez des d’una perspectiva crítica i ressegueix les seves passes partint de l’època que aquest enginyer va interpretar un paper més aviat gris en la política institucional. Eren als anys 70 i Florentino començava la seva carrera professional sota els auspicis de Juan de Arespacochaga, un home «a l’ombra de Fraga», que va ser nomenat precisament per Manuel Fraga com alcalde de Madrid. És el mateix Arespacochaga que, al seu torn, nomena Florentino Pérez com a delegat de Sanejament i Medi Ambient del consistori l’any 1976. Aquest és el moment en el qual Florentino entra en contacte amb els mecanismes del poder. I ja no els deixarà mai.
Mentre jo avançava en la lectura de l’obra de Loaiza, no podia treure’m del cap un altre llibre que vaig llegir fa cosa de deu anys: La anatomia del poder de l’economista canadenc John Kenneth Galbraith. Ja fa una dècada, les seves tesis em van semblar il·luminadores. Galbraith hi explicava que el poder té tres maneres d’imposar-se’t: comprant-te, amenaçant-te o seduint-te. Doncs bé, tot allò que en l’obra de Galbraith resultava coherent i desemascarador, en el llibre de Loaiza sobre Florentino trobava una excel·lent concressió. Ben bé com si Galbraith fos l’aparat teòric i la biografia de Florentino, l’exemple pràctic.
Cal destacar que Loaiza se cenyeix als fets i deixa que cada lector extregui el dibuix psicològic de Florentino Pérez. En el cas de la meva experiència lectora, he de reconèixer que m’era impossible no relacionar el text que tenia al davant amb la biografia de Fouché d’Stefan Zweig o amb l’obra La conjura de Catalina de Sal·lusti. Però més enllà d’interpretacions personals, el que cal lloar del treball del periodista gadità és que recorri punt per punt totes les aliances que han permès a Florentino ser qui és: Des de Miquel Roca Junyent, fins als Albertos passant per José Maria Aznar, Antonio García Ferreras, Manuela Carmena… La llista és molt més llarga, però una cosa que ja d’entrada crida l’atenció és la seva varietat ideològica, potser perquè com diu Loaiza, «gobierne quien gobierne, el que gana siempre es Florentino, uno de esos personajes siniestros que, siendo vagones de cola como políticos, se subieron al negocio del fútbol y lograron acaparar mucho más poder que los representantes elegidos en las urnas en las supuestas democracias liberales».
M’ensumo que escriure aquest llibre no haurà estat gens fàcil. No tan sols perquè s’hi hagi dut a terme un gran treball periodístic i hemerogràfic —entre d’altres informacions s’hi repassa la compra de Construcciones Padrós de 1983, el cas del Partido Reformista Democrático que es va presentar a les eleccions generals el 1986, la promesa del fitxatge de Figo i l’arribada a la presidència del Reial Madrid l’any 2000, la compra del Grup Dragados per ACS l’any 2002, el Tamayazo de 2003—. Escriure aquest llibre, de ben segur, haurà revoltat per dintre el seu autor. Ho dic en part perquè el text està atapeït d’informació, com sol passar amb els assajos de denúncia del món anglosaxó. Vegeu sinó les obres que han escrit Naomi Klein o Carolyn Steel. Sempre he intuït que aquestes pensadores i assagistes conjuraven el malestar per allò que narraven a còpia de dades. Succeeix una mica el mateix amb el llibre de Loaiza. Tinc la sensació que amb una mica més de temps de cadascun dels capítols n’hauria pogut sortir un llibre sencer.
En definitiva, si us interessa la política que es cou a la rebotiga del poder i si com jo creieu que sovint els partits polítics no són en cap cas una expressió del poder sinó tan sols uns tentacles al seu servei, penso que aquest vendaval de veritats que narra Loaiza us pot interessar. Pel que fa a mi, ja corro a buscar, del mateix autor, Qatar. Sangre, dinero y futbol, també publicat recentment per Akal. Els clàssics i Narcís Oller, per ara, hauran d’esperar.
