Després de fer una recerca de records l’Emília Bellonch n’ha pescat una colla amb to nostàlgic, no hi dedicarà més temps del que cal, sap que el que compte és el present i els nets que l’estiren a jugar amb ella.

Tanco els ulls i els records brollen i suren pels meus pensaments. La memòria s’omple d’imatges que tornen a la vida i per uns instants em fan molt feliç.
Torno a estar asseguda a collibè del pare, que camina al costat de la mare. Els meus germans juguen davant nostre entre rialles i cançons.
Fa molta calor i el pare decideix deixar el camí i seguir per dins de la verneda a fi de protegir-nos del sol. Els arbres són molt alts i tenen els troncs gruixuts, les seves branques s’entrellacen les unes amb les altres, deixant poc espai perquè es filtri la llum del sol.
Aquí dins s’està millor. L’aire mou les fulles dels arbres i sembla que dansin. En tocar-se sona una melodia molt suau que et fa sentir bé.
També sentim cantar als ocells. El pare m’explica mentre camina, quin és el so de cada un d’ells:
-Aquest és el de la cadernera, aquell altre el del verdum i aquest que sents ara del pinsà.
A mi em costa identificar-los, però ell té molta paciència i m’ho repeteix cada cop que li ho pregunto. De sobte, veiem entre uns arbres una teranyina gegant i, a sobre d’ella, una aranya grossa i lletja. Ens desviem del nostre camí a fi de no trencar-la.
Al cap d’una estona, el pare es posa a cantar la seva cançó i ens hi afegim tots:
Se li veia l’os,
de la punta, de la punta,
se li veia l’os,
de la punta del dit gros.

L’os se li veu, l’os se li veu,
de la punta, de la punta,
l’os se li veu, l’os se li veu
de la punta del dit del peu.

És una cançó que, no sé per què, ens dona alegria. Ens fa molta gràcia això de: la punta del dit del peuuuuuu.
Per fi, arribem al marge del riu i caminem una mica més amunt buscant un lloc on brolla l’aigua del terra, entremig d’unes pedres; surt molt fresca i transparent.
La mare obre el mocador de fer farcells i el pare, em baixa a terra. Treu una flassada i tots l’ajudem a estendre-la per poder jaure al damunt.
Reparteix el berenar i ens el cruspim amb molta gana, en acabar, el pare i els germans agafen les canyes de pescar i s’apropen al riu; posen l’esquer a l’ham i el llencen a l’aigua ben lluny. Ara només cal esperar que piquin. La meva germana i jo, anem descalces per la vora del riu buscant pedres. Ho fem uns metres més enllà d’on pesquen. La mare s’asseu a l’ombra i es posa a llegir una novel•la.
Al cap de poc temps sentim un crit d’alegria:
– Han picat!
El meu germà mitjà aixeca la canya i treu un barb d’una mida considerable. Tots ens hi apropem i el felicitem: ja tenim el sopar d’avui! -diu la mare rient.
Treu l’ham i posa el peix dins del cubell. Se’n tornen tots tres a pescar un altre cop.
Nosaltres dues ens estirem a terra i mirem els núvols.
–Aquell sembla un ocell.
–I mira aquell altre sembla una tortuga.
I així anem passant l’estona…
A una hora prudent la mare ens crida per recollir. El pare agafa la galleda: a dins s’hi poden veure un parell de barbs, unes llisses i una anguila
A la tornada agafem el camí que voreja la verneda. El sol ja no és tan potent i l’airet ens refresca. Es veuen camps de conreu i les flors envaeixen els marges del camí: hi ha margarides, roselles, senet de pobre, ravenissa blanca, malva… jo em deixo anar de la mà i començo a agafar-ne algunes. Les hi regalo a la mare, la meva germana fa el mateix.
En arribar a casa estic tan cansada que em quedo adormida sense haver sopat.
Torno al present i, sense voler, enyoro el passat al costat dels pares, els jocs amb els veïns que també eren amics, les revetlles, les fogueres de la nit de Sant Joan, de Sant Pere i de Sant Jaume, compartint amb la gent del barri la coca i el vi dolç. A les vacances sortíem cada dia a berenar al camp, al riu, a una font amb la família i amics. El Nadal, la missa de gall, el Tió de Nadal, els reis. Anar a veure la tele a casa del primer veí que en va comprar una. Trepitjar el raïm a casa del Salvador. Anar a buscar caragols quan plovia, caragolins amb l’olor tan bona que fa el fonoll. Veure com la família i els amics es reunien i gaudien.
Teníem tan poc, però al mateix temps teníem tant…

Emília Bellonch

 

Article anteriorReflexions després del 23 de juliol
Article següentUn vendaval de veritats
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.