A Espanya s’estan vivint dies de trasbals, de desassossec, d’inestabilitat a l’àmbit de la política. I, de retop, es percep un evident malestar general entre la ciutadania. Hi ha una sensació com d’ofec, com d’impotència per fer front a una inundació de casos de corrupció i d’immoralitat social que no se sap si algú podrà aturar. Una certa premsa groga sistemàticament alarmista, que viu de la paraula de qui la diu més grossa, contribueix a la sensació generalitzada de degeneració dels sistema democràtic i, a més, incrementa la desmoralització del poble. Gairebé ningú gosa pensar que, en aquest nivell sociopolític, el futur serà millor.
Fins ara han faltat reaccions potents de la societat civil que es prenguin seriosament la situació de decadència que els ciutadans estan presenciant, i que contribueixin a reorientar la direcció de la nau col·lectiva. Per fortuna, ara se n’acaba de produir una, que ha posat sobre la taula la Federació de Centres Universitaris dels jesuïtes. Aquesta Federació ha fet pública una Declaració titulada: “Per la regeneració democràtica de la vida pública a Espanya”. El document demana que, amb urgència, institucions, partits polítics i poders públics se sotmetin a una regulació que asseguri la transparència mitjançant la “rendició pública de comptes”.
Pel que fa al joc polític, l’esmentada Declaració indica que els partits no han d’actuar subordinats als interessos de cada formació, sinó atenent al bé comú, i els insta a tots a proposar una reforma electoral per tal de reduir el pes excessiu de la partitocràcia. El document tracta un altre tema cabdal: la necessitat de crear un nou sistema fiscal més equitatiu i que eviti l’evasió, l’opacitat i el descontrol. En aquests moments de desolació col·lectiva, és d’agrair que el món acadèmic es desperti i faci acte de presència, sobretot si, com en aquest cas, posseeix una veritable autoritat moral.
He de dir que el funest panorama d’àmbit espanyol és vist d’una altra manera des de Catalunya. Malgrat que aquí també han aparegut casos sonats de corrupció, sembla que el paisatge polític espanyol és contempla amb una certa indiferència, com si no fos una cosa nostra, com si no afectés l’essència de Catalunya, més encara: com si la nació catalana ja estigués situada a l’altra banda del riu. Pot semblar increïble, però tinc la sensació que és així, almenys per al molt nombrós sector nacionalista de la ciutadania. Que és un sector que viu una altra aventura cívica: la de la consecució de la sobirania de la seva nació.
Ara fa només quatre anys, les coses de la vida pública hispànica no es miraven des de Catalunya a través d’aquest prisma indiferent i distant. Érem desenes els qui des de plataformes públiques ens descabellàvem en el combat contra la sacralització de l’Espanya uninacional, impositiva i dominadora. Escrivíem acumulant arguments raonables perquè els poders espanyols entenguessin que s’havia de caminar cap a la implantació d’una Espanya plurinacional basada en el pacte, en l’interès mutu, en la relació honesta i dinàmica, i en la solidaritat voluntària. És evident que el que proposàvem hauria portat a Espanya no a modificar l’Estat, sinó a refer-lo d’arrel. S’ha de reconèixer que aspiràvem clarament a que es produís un miracle.
Que lluny ha quedat tot això, després de les contundents expressions als carrers d’una gran proporció de catalans contra l’Estat impositor i impassible, i a favor de la sobirania plena.
