Fa pocs dies vaig emportar-me una sorpresa quan escoltant la ràdio en Jordi Basté va anunciar-nos que ens parlaria d’una història d’amor. Les històries d’amor sempre són boniques, joves que s’estimen, que s’enamoren i que viuen la vida de color de rosa. El Sr. Basté va presentar als protagonistes però aquella història d’amor no era idíl·lica. Era la d’un matrimoni que tenia dos fills petits quan el pare va sofrir un greu accident de moto. Tal com van explicar, va quedar amb el cos destrossat, restant llarg temps en coma. Però la naturalesa humana és imprevisible i d’en mica en mica, amb molta paciència i molt dolor aquella despulla humana va anar reaccionant i encara que amb limitacions va reeixir. Desprès de llarg temps va poder tornar a casa i refer la vida en comú. Van viure junts una temporada però l’esposa, incapaç de superar la situació, va agafar les criatures i el va abandonar. Van estar quasi un any lluny un de l’altre. Ell sol i tancat a casa i ella treballant i cuidant els fills. Al cap d’onze mesos ella va tornar-hi i van reprendre la vida junts. Segons les seves paraules a la ràdio, s’estimen i l’un no podria viure sense l’altre. Fins aquí una història d’amor, de sofriment, d’abnegació, de renuncies i de fidelitat; enterbolida però per les crítiques públiques, a través d’un mitjà de comunicació, contra els pares i germans de l’afectat.
No em crec que aquests pares i germans, a qui casualment conec, no s’acostessin a l’hospital on es trobava internat el seu fill per seguir la seva evolució, ni s’interessessin dia a dia per aquell jove que agonitzava envoltat de màquines, perduda la consciència i que al retornar a la vida, l’amnèsia s’havia apoderat de la seva ment i no recordava ni coneixia a ningú. M’ha sobtat aquesta història d’amor tan enverinada. D’amor i de llàgrimes.
Moltes televisions, no totes afortunadament, ens castiguen amb programes denigrants. Pares i fills tirant-se els plats pel cap, matrimonis insultant-se i airejant intimitats. Personatges que fan espectacle de les seves misèries, amb una audiència famolenca de morbositat.
Hi hauria d’haver més programes i testimonis públics d’actituds i virtuts edificants. Tal com en Miquel Calçada ens presentava catalans vivint arreu del món, seria interessant que algú fes un programa sobre persones amb actituds i vides exemplars. El que passa és que normalment aquests ni són notícia ni volen sortir de l’anonimat.
