Passa habitualment que el bon joc produeix gols, i avui ha estat a l’inrevés. Perquè tenim Messi, naturalment. La sortida, en tàctica i en força, en pressió, l’estava guanyant un Valencia que no trobava a faltar Soldado front a un Barça que amb un Xavi de nou titular no trobava el seu tempo, i ha calgut el Messi-assistent, tan genial com el Messi-golejador, que ha endevinat la carrera de Fàbregas, i li ha allargat la pilota que li calia per a superant el seu marcador, connectés la volea que havia de batre la semisortida del porter rival, més meritori en parar-les a Messi que en aquesta ocasió. I com dèiem, s’ha personificat en forma de paradoxa un dels Barçes més seriosos, professionals, cerebrals que hem vist aquesta temporada: el gol ens ha centrat, ha marxat el grogui, s’ha esvaït una pàjara d’aquelles que temíem quan erem aquell equipet rei de copes i poc més… i el València s’ha desfet com un bolado i ja només ha espeternegat, arraconat en un atac i gol que no es movia del seu camp i que només s’ha vist interromput per un parell d’ocasions d’ensurt que Pinto, aquest home que mai no ens acabarem de prendre seriosament, ha resolt amb prou habilitat, i que no ha resolt la tornada abans del descans per obra i gràcia del seu Alves, Diego, el porter. Una petita revifalla amb ensurt inclòs tornant de la caseta ha marejat una mica els no iniciats, potser amb unes malsanes ganes d’emocions fortes, però ja es veia clar que les nostres peces estaven magistralment encaixades, i que el Messi-quarterback, barrejat entre migcampistes, trobaria la manera de resoldre el que ja semblava un partit de lliga més. Xavi els l’ha fet, i la penya ha començat a buidar el camp, feliç i confiada, perdent-se l’ocasió de celebrar la millor de les notícies que el partit ens ha ofert, que no era que passéssim a la final de la dotzena final de l’Era Guardiola, que ja estava cantat, que no era que el jove Rei Lleó fes un gol (a pilota parada, que ja tocaria), o que aquesta força sobrehumana revestida de segona joventut que és Puyol tornés a fer un gol de cap a la sortida d’un corner. La millor notícia, en temps de descompte: ha tornat Iniesta. I s’ho han perdut, pobrets. Mira que els ho tenim dit: no es marxa fins que sona l’himne!
