Ja fa anys, en una primera visita, la mare d’una pacient em va diagnosticar la nena abans que jo, ni cap altre professional qualificat, ho fes. Molt convençuda en el que deia, va afirmar: “La meva filla és imperativa (sic!)” i, riguin riguin, que de fet ho era!: era autoritària i tossuda, la nena manava i manava molt. Després de realitzar-li un exhaustiu panell de proves el diagnòstic era (ho endevinen?) que la nena no tenia res, que només mancava posar una mica de límits a casa i que la nena aprengués a contenir-se. El resultat de les proves no va agradar a la mare: calia que fos hiperactiva, ho havia de ser per justificar el seu comportament i així quedar-nos tots tranquils.
Des d’aleshores han passat estius i hiverns, s’han descrit nous trastorns i, amb l’ajut del Dr. Google, la nostra societat s’ha anat identificant amb un tou de síndromes i patologies que sonen a paraulotes en anglès. Ens hem anat etiquetant, i hem anat posant etiquetes als altres. Fins ara només eres pijo, o punky o rocker o alguna cosa per sentir-te identificat en grup dins la societat, ara a més a més hem de patir, una mica (només una mica, tampoc ens passéssim) alguna de les síndromes o trastorns dels que tant es parla: Que ets incapaç de llegir més de dues planes seguides d’un llibre, ja ho tens, no ets un illetrat, ets dislèxic!; que no pares quiet ni per menjar, doncs apa, ets hiperactiu!; que en lloc d’una llicenciatura com cal tens una etiqueta d’anís del mono? No, no és que et passaves les classes jugant a la “botifarra” al bar, noooo!, és que pateixes un trastorn de l’aprenentatge; que no pots escoltar al Puyal mentre parles amb la teva dona, tranquiiiil!!…, no és que no li facis cas a la parenta, és que pateixes un dèficit d’atenció; que ets un llunàtic que la gent no sap per on agafar-te?, no passa res, segur que pateixes un trastorn bipolar!, o bé, un bonic autodiagnòstic que darrerament he escoltat en varies ocasions: “jo crec que una mica bipolar sí que en soc”… No rei, perdona: o ho ets o no ho ets. Amb aquesta argúcia, miri, és que jo sóc així, ja tens l’excusa perfecta per continuar no fent res per intentar arranjar els teus defectes i les teves mancances personals i alhora reclutes comprensió dels qui t’envolten. Però així, no aniràs enlloc.
Fes el favor, xato, una mica de respecte: per tota la gent que de veritat pateix algun trastorn, per a ells i per les seves famílies, que passen per un calvari que només els que ens dediquem a això podem valorar, i encara. És cert que és més fàcil posar-te una etiqueta que t’excusi que provar de posar-hi remei… però és fer trampa.
Per cert, i tu, què ets?
