Després de ressituar la plaqueta de la preparació, aixecà la vista dels binoculars del Nikkon, l’estimat microscopi de sedimentació fidel company d’incalculables hores d’observació. Abans de reprendre el recompte de fitoplàncton en el següent quadrant, havia de refregar-se els ulls i descansar uns segons. I això que no feia gaire estona que havia tornat de la Facultat de Geologia… Això no fallava mai, cada mig matí reposava una estona xarrupant un cafè ràpid al bar i llegint alguna revista científica a la biblioteca de la facultat veïna. Les rutines de treball i la constància l’havien permès de fer molta feina, què caram!
Però era evident que el temps no transcorria debades i la seva capacitat i empenta ja no eren les mateixes de quan trescava per Menorca agafant mostres de basses i rius abans de tornar a la ciutat i visitar la Maria a casa seva. I les havia passat de tots els colors a les campanyes al mar, aïllats d’assitència, i se’n havia sortit prou bé, amb enginy i audàcia, resolvent els problemes tècnics amb què s’havien trobat. Ell ja ho deia, que un bon científic havia de saber collar cargols amb un martell i clavar els claus amb un tornavís. I tanmateix seguia escrivint amb la seva inseparable Olivetti LINON89, la màquina d’escriure que no havia canviat per cap PC. Si, ho reconeixia, allò era una mica contradictori, però quan en una ocasió un nét seu li havia donat una lliçó de com fer-ne servir un, havia conclòs que, pel temps que li quedava, no pagava la pena de posar-se a treure l’entrellat d’aquells aparells. Sempre n’havia fet de balanços d’aquesta mena, a la ciència i a la vida! No ho podia negar, això havia estat una altra constant en la seva existència…
Entrava una llum càlida per la finestra del seu petit estudi a la cinquena planta de la facultat. En jubilar-se li havien ofert de continuar disposant del seu despatx. Ni parlar-ne, havia dit, allà s’hi podien encabir dos professors. Ell en tenia prou amb un petit catau, això si, amb aigüera per poder netejar les preparacions del microscopi.
Mirà el paisatge d’Aiguafreda penjat a la paret del davant, un oli pintat per la Maria a mitjans dels seixanta i que havia peregrinat amb ell per tots els gabinets pels que havia treballat. Aquell cap de setmana, una vegada més, la seva dona l’havia convençut d’acceptar un nou guardó, el d’aquell any 2000 que atorgava l’American Society of Limnology and Oceanography. La Maria!, com l’estimava encara… Ajustà la llum del microscopi, a la part de sobre, i tornà a posar els ulls a les lents. Sí, això el seguia fascinant, l’havia fascinat tota la vida… Si hagués acceptat el càrrec de secretari general de l’Institut Internacional d’Oceanografia de l’ONU, tot això que s’hagués perdut, què coi!
En Ramon Margalef i López nasqué el 16 de maig de 1919 al carrer Consell de Cent. El seu pare Ramon treballava al Banc Hispanoamericà i provenia d’una família de Capçanes, al Priorat, que a finals de segle XIX havia malvenut les seves vinyes anorreades per la fil·loxera i havia marxat a Barcelona. La seva mare, Vicenta López, era de la Franja i també havia emigrat a la capital per cercar feina. Quatre anys després nasqué una nena que anomenaren com la mare. Aleshores es mudaren al carrer Alt de Sant Pere, però tres anys després marxaren al carrer Encarnació, a Gràcia, a una casa baixa amb un corral, arbres fruiters i un hortet.
Malgrat que a l’escola tenia fama de despistat i el castigaven sovint, la dèria investigadora d’en Ramon començà aviat. Ajudava al seu pare a tenir cura dels arbres i de l’hort, i passava llargues estones observant insectes i erugues, i seguint l’evolució de la vida dins dels tolls que es formaven al jardí o a descampats. Als 14 anys el seu pare el matriculà en una acadèmia perquè obtingués el títol de professor mercantil i en el futur pogués treballar en un banc. Ell s’hi avorria, probablement perquè anava pel davant dels seus companys. El seu pare li va posar un professor particular, un alsacià que havia viscut bastants anys a l’Argentina i que li va ensenyar l’alemany i el francès. I el Ramón es comprà alguns llibres de naturalistes en aquestes llengües, i aprengué a classificar espècies.
Compartia el seu interès naturalista amb Josep Maria Mercè, un condeixeble dels estudis de Comerç, i començaren a freqüentar biblioteques, es feren membres del Centre Excursionista de Catalunya i participaren en caminades narturalistes. Volien fer-se socis de la Institució Catalana d’Història Natural i mossèn Bataller, el director, els va donar les butlletes per a sol·licitar l’ingrés. Però esclatà la guerra civil.
En Ramon procurà abstreure’s de la barbàrie. Començà a escriure i dibuixar les seves recerques com havia observat que es feia en les revistes científiques. El febrer de 1938, amb encara no 19 anys, el Ramon i el seu amic foren cridats a files. Reberen la instrucció militar a Sant Cugat i després els enviaren a Salou. Al Ramon el van adscriure a la plana major d’un batalló. Durant el temps lliure redactava un diari però els milicians madrilenys li ho prengueren perquè estava escrit en català; un català que havia après a escriure de petit llegint el Patufet. Finalment participaren a la batalla de l’Ebre. En Ramon va caure malalt, amb febres i diarrea i fou dut a un centre de salut a Barcelona, però no ingressà i marxà cap a casa. Quatre dies després acabava la guerra. El seu amic Josep Maria va ser donat per desaparegut.
Per necessitats econòmiques familiars el Ramon es posà a treballar a la Mutua General de Seguros, però el 1941 l’exèrcit de Franco el cridà a fer dos anys més de servei militar. La seva mare va morir sobtadament a causa d’una embòlia i els militars li negaren el permís per anar al seu enterrament. Va ser enviat a Mallorca i quan tenia unes hores de permís anava a cercar mostres per bassals i rierols; els seus estudis ja es centraven aleshores en la vida a l’aigua dolça, en la Limnologia. Il·lustrava els informes amb dibuixos dels organismes que observava al microscopi que s’havia construït ell mateix reunint peces comprades als Encants. També va fer un estudi del plàncton marí amb el director de l’Institut Oceanogràfic de Palma.
Deixà el servei militar el 1943 i continuà treballant a la Mutua sense deixar de fer excursions científiques amb el Centre Excursionista i amb un grup d’espeleologia. Inicià una col·laboració amb el pare Jaume Pujiula de l’Institut Químic de Sarrià, i entrà en contacte amb Francesc Español del Museu de Zoologia, i amb Antoni de Bolòs i Pius Font de l’Institut Botànic de Barcelona. Aquests i mossèn Bataller decidiren que havia d‘estudiar a la universitat. Primer havia de fer el batxillerat i li foren convalidades les assignatures comunes amb les de Comerç i el dispensaren d’assistir a classe. Després els seus mentors aconseguiren una beca a l’Institut de Biologia Aplicada que dirigia el professor Francisco García del Cid. L’ajut econòmic li permeté de deixar la feina i centrar-se en els estudis, malgrat que el seu pare li insistí que la dedicació a la ciència només comportava incertesa.
Va fer el batxillerat en dos anys i va publicar els seus primers tres articles científics. El 1945 començà la carrera de ciències naturals treballant, i investigant les algues inferiors a l’Institut de Biologia Aplicada. En l’examen final d’una assignatura a la qual no havia pogut assistir a cap classe el professor va intentar de suspendre’l fent-li preguntes molt dures, però finalment li atorgà la matrícula d’honor. Va estar una temporada a l’Stazione Zoologica de Nàpols i va participar en el congrés internacional de Limnologia de Zuric. Com que era més gran que els seus companys li permeteren d’examinar-se d’assignatures de cursos superiors i així aparagué al quart curs, el de la Maria Mir Tauler, una noia mallorquina amb qui va començar a relacionar-se. Ambdós van acabar la carrera el 1949, ell amb premi extraordinari. Aleshores García del Cid estava organitzant l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP) i aquell estiu nomenà Margalef director del laboratori de Blanes.
La Maria tornà a Mallorca i començà a treballar com a professora de batxillerat. A Barcelona, el Ramon es dedicà a la seva la tesi doctoral i altres investigacions que tenia en marxa. Escrivia cartes i poemes a la Maria, i quan podia s’escapava a Mallorca a veure-la. Finalment es doctorà a Madrid el 1951 defensant la tesi titulada “Temperatura y morfología de los seres vivos” obtenint la màxima qualificació. Tenia 32 anys i ja era autor de 82 publicacions científiques. Un any després del doctorat, García del Cid li oferí una plaça d’investigador a Barcelona i en Ramon deixà Blanes.
Al darrere d’aquell xicot alt, de cabells foscos i ulls blaus, jovial i amb un agut sentit de l’humor encara que una mica tímid, hi havia un investigador infatigable i autodidacta, que llegia tot el material científic que li arribava a les mans, i que va adquirir un coneixement enciclopèdic que el va dotar d’una capacitat excepcional per establir relacions entre diversos aspectes de la biologia, la física, la química i la geologia. Perfeccionava els idiomes en el tramvia o el bus i era capaç de llegir-se un volum d’una revista científica en un viatge d’anada i tornada al Guinardó, on vivia als anys cinquanta. Com que al laboratori de l’lIP hi havia molt poc material, molts experiments de la seva tesi els va fer al bany de casa seva muntant una xarxa de tubs. Arribà a ser un mestre de la regla de càlcul i inventà diversos enginys de processament de dades i d’obtenció de mostres. Era amant del mecano, el qual considerava com una al·legoria de la natura, amb diversitat de peces, cadascuna amb funcions específiques i amb diferents formes de connexió.
El Ramon i la Maria Mir es van casar el 4 de juliol de 1952 i l’any següent naixia la Neus; la Núria, el Ramon i en Bartomeu arribaren després molt seguits. El Ramon aprofitava nits i caps de setmana per a traduir llibres científics i complementar el sou, però deixà establert que el seu pare sempre cobrés el que li donaven per una col·laboració que va signar amb el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Els diumenges portava la canalla al Parc Güell i a les tardes jugaven amb el mecano. Després va comprar un Citröen 2 CV i els caps de setmana marxaven d’excursió. Més tard adquiriren una casa a Aiguafreda. La Maria sovint va ser la primera en llegir els seus manuscrits científics i l’ajudava ocasionalment a recomptar plàncton, però sobretot era qui portava la gestió domèstica.
Sota el guiatge de García del Cid va posar en marxa nous laboratoris a Castelló, Vigo i Cadis, on a vegades hi passava mesos ensenyant, investigant i escrivint: cada número de la revista de l’IIP apareixia amb un o més articles seus. Començà a establir relacions internacionals visitant laboratoris i participant a reunions: als colleges canadencs de Saint Andrew’s i Saint John, i a Zuric, Nàpols, Bèlgica, i a Londres, Cambridge i Plymouth al Regne Unit, i a Veneçuela, França i Alemanya; i als EUA, a la Scripps Institution of Oceanography i la universitat de Yale. Els viatges per recollir a mostres solien fer-los en embarcacions mal preparades on s’encabien dos o tres científics i el capità, que pilotava el vaixell, però poc a poc va començar a participar en campanyes finançades per la FAO, la UNESCO i la OTAN per la Mediterrània occidental i per les costes de Mauritània i Senegal.
La tardor de 1965 García del Cid morí atropellat al carrer Aribau i els col·legues del IIP proposen Margalef com a nou director. Ell s’hi resistí perquè allò comportava dedicar part del seu temps a la burocràcia i no a investigar, però finalment assumí el càrrec. Per aquella època alguns centres oceanogràfics americans li havien proposat de treballar amb ells, però va prevaler la resistència de la seva esposa a marxar i la seva voluntat de no deixar els investigadors que estava formant al IIP.
En assumir el càrrec va establir una reunió setmanal on exposar el progrés de les recerques, resoldre problemes i suscitar noves idees entre els investigadors. Va reforçar encara més la projecció internacional del IIP i va invertir la majoria del migrat pressupost en modernitzar l’equipament oceanogràfic. Més d’una vegada va topar amb els polítics falangistes que dirigien el CSIC, del qual depenia l’Institut. Creia que no podia perdre temps ensabonant-los. Malgrat això, el seu prestigi, la ironia que utilitzava per a combatre les estupideses i frivolitats, i la seva bonhomia que desarmava les postures bel·ligerants, van fer que se’n sortís.
El 1956, en una conferència a la Scripps de San Diego, Margalef exposà l’aplicació d’alguns conceptes de la teoría de la informació en l’estudi de les comunitats d’organismes. L’any següent recollí aquestes idees en la seva lliçó inaugural com a membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i el 1958 la traduí a l’anglès i aparagué a la revista General Systematics. Segons Margalef el contingut de la informació en els ecosistemes augmenta amb el nombre d’espècies i disminueix amb el nombre d’individus de cada espècie. El seu innovador enfocament començà a interessar a la comunitat investigadora i quan el 1963 va aparèixer el seu article “On certain unifying principles in ecology” a l’American Naturalist, el seu prestigi internacional es va consolidar definitivament. Aquest escrit ha esdevingut un dels deu articles més importants i citats en la història de la Biologia.
El 1966 en una conferència a la universitat de Chicago havia relacionat els ecosistemes amb la termodinàmica, la cibernètica i la teoria de la informació, i la publicà el 1968 en un llibre titulat “Perspectives in Ecological Theory”. El 1967 es va establir la primera càtedra d’Ecologia a Espanya, a la Universtitat de Barcelona. Ramon Margalef va guanyar la plaça: els altres aspirants es retiraren quan s’assabentaren que s’hi presentava ell. Va renuciar a la direcció del IIP, però va seguir treballant a ambdós llocs fins el 1974.
A la universitat, a més de les classes, els dijous a la tarda impartia uns seminaris, anomenats Dijous Màgics, informals i poc ortodoxes. Hi assistien biòlegs, però també estudiants i investigadors d’altres facultats de ciències. Tenia el costum de bastir l’esquema mental de les classes i conferències mentre caminava durant els seus desplaçaments. Després exposava seguint el fil d’aquestes consideracions, connectant diferents aspectes i disciplines, obrint interrogants i proporcionant possibles vies de resposta i fonts científiques per a resoldre’ls. I als que dirigia en la investigació els donava pistes i eines perquè s’enfrontessin ells sols al problema.
Mentre estudiava o escrivia deixava oberta la porta del despatx, disposat a atendre col·legues i estudiants. Com a titular del nou departament d’Ecologia va haver de dedicar temps al seu govern, però era enemic declarat de la burocràcia i gestionava els assumptes amb dos calaixos: un pels temes importants, que considerava que es podien resoldre sense que ell en fes res, i un altre pels poc importants, als quals no calia dedicar-hi temps. Per poder preservar temps per a la investigació s’organitzava de manera que les seves classes eren a les vuit del matí o a les vuit del vespre.
Per fi, el 1971, després de molts anys de batallar per aconseguir-ho, va ser varat el Cornide de Saavedra, un modern vaixell d’investigació oceanogràfica. Margalef, organitzà la primera campanya –per les costes del nord d’Àfrica- reunint un equip de oceanògrafs del IIP i de les universitats de North Carolina, Marsella i Washington. Aquells anys el govern espanyol va enviar funcionaris als EUA cercant consell per a inciar un estudi sobre l’eutrofització de les aigües dels seus set-cents embassaments, i allà van assabentar-se de que un dels limnòlegs més reconeguts del món treballava a Barcelona. Finalment van posar Margalef al davant d’un programa per a dur a terme l’estudi, amb un equip de científics i estudiants.
El 1974, degut a una nova llei, no va poder compatibilitzar la feina al IIP i a la universitat. Va deixar l’Institut, però anava sovint al laboratori i no abandonà als estudiants que estaven fent el doctorat amb ell. Aquell any publicà “Ecologia”. Aquest llibre -que inclou els seus índexs de diversitat- va ser traduït a varies llengües i utilitzat en moltes universitats del món, espacialment a Espanya i Llatinoamèrica. “Limnologia” –del 1983- també ha estat molt emprat en el mateix àmbit geogràfic.
El 1978 va publicar l’article “Les formes de vida de fitoplàncton com alternatives de supervivència en un ambient inestable”, on establia la connexió entre l’estructura i les comunitats de fitoplàncton amb l’energia, i proposava un model matemàtic per a la producció de matèria orgànica que combina la turbulència –entesa com a dissipació de l’energia externa- i la covariància dels reactius, és a dir, la llum, els nutrients i els microorganismes. És el seu article científic més influent, anomenat el “mandala del fitoplàncton” que encara avui marca tendència en la investigació. També va definir el fòsfor com a principal nutrient limitant. Aquesta concepció de l’acumulació d’informació, i complexitat d’estructura com a procés d’autoorganització dels ecosistemes va ser anomenat després el Principi de Margalef.
Llevat del premi Nobel, Ramon Margalef va rebre els guardons científics més prestigiosos, com la primera edició, el 1980, del premi Huntsman d’Oceanografia, reservat a científics de referència mundial, el premi de l’Institut Oceanogràfic de París, la medalla Naumann-Thienemann de Limnologia, el premi Humboldt i el de la Fundació Catalana per a la Recerca, l’Ecology Institute Prize o el premi de l’American Society of Limnology. A més de rebre diversos doctorats honori causa, el 1984 va ser nomenat Foreign Member of the National Academy of Science dels EUA. Aquell mateix any, el Ministeri d’Educació i Ciència li va atorgar el premi Ramón i Cajal després de rebre més de 600 cartes de suport de tot el món. Aquestes distincions no li feien ni fred ni calor, i pensava que el distreien de la seva tasca científica. La seva esposa era qui l’animava a rebre’ls. En els discursos d’acceptació sempre esmentava els col·legues que l’havien influït en el seu treball.
Amb una intel·ligència i una capacitat de treball poc comunes, la seva infatigable inquietud científica el va dur a escriure 538 publicacions i a col·laborar amb diverses enciclopèdies, com la “Història Natural del Països Catalans” i “Biosfera”. El 1980 havia publicat “La biosfera: entre la termodinámica i el juego”. Va ser un dels primers a entendre l’espècie humana com una espècie més però dotada d’una gran capacitat d’alterar el medi, i acabà pensant que l’ecologia no s’acabava d’assimilar com una ciència, sinó com una mena de catàleg de conducta. Va actualizar les seves idees sobre ecologia a “Teoría de los sistemas ecológicos”, el 1991, i a “Our Biosphere”, el 1997. Aquests tres llibres, juntament amb “Teoría de la información en Ecología” del 1957 i “Perspectives in Ecological Theory”, marquen la seva trajectòria científica.
El 1986 va haver de deixar administrativament la càtedra i va ser nomenat professor emèrit. Encara va dirigir tretze tesis doctorals –en va arribar a dirigir trenta-sis-, mentre que molts dels seus deixebles marxaven a treballar a altres universitats arreu. El 1994 es va retirar, però continuà escrivint i compartint els seus coneixements fins a poc abans de la seva mort, la qual va esdevinir el diumenge 23 de maig 2004 després de lluitar serenament contra un càncer. La seva estimada Maria morí tan sols una setmana després. Va ser ell mateix qui trucà Mn. Ynaranja, rector d’Aiguafreda, per demanar-li que l’administrés el sagrament de la unció dels malalts; un fet insòlit perquè no sol ser l’interessat qui truca, i insòlit també perquè molt sovint s’esgrimeix la contraposició entre ciència i fe, i Margalef fou un creient amb tot els ets i uts que va donar sempre gràcies a Déu per la vida que havia rebut.
«La naturalesa ha de ser considerada amb la mirada d’un nen sense donar res per fet i qüestionant-ho tot», deia sovint. Amb una teoria ecològica coherent, amb intuïcions originals i a vegades provocadores, Margalef va contribuir decisivament al desenvolupament de la ciència ecològica moderna, fins al punt que és considerat un dels científics més influents i citats d’aquesta disciplina. El mateix any del seu traspàs la Generalitat de Catalunya creà un premi científic amb el seu nom.
Però Ramon Margalef va ser encara més gran com a persona que com a científic. Fou un intel·lectual discret, capaç d’oferir les seves idees a altres científics i de visitar a l’hospital a un company durant noranta dies seguits després d’un accident, una persona que mai parlava malament dels altres, sempre amb els ulls espurnejants i un mig somriure escrit a la cara. L’oceanògrafa Josefina Castellví el va ben retratar quan afirmà en una ocasió que «parlar d’ecologia era parlar de Margalef, però parlar de Margalef era molt més que parlar d’ecologia».
Josep Maria Espinàs l’entrevistava l’11 de gener del 1987 al programa Identitats de tv3. Podeu veure el video.
