Començà l’escena IX de l’Acte III. El públic del Teatre Romea romania en un silenci expectant: els cristians s’han apoderat del vaixell i hom espera que Saïd sigui executat. En un a part diu:
– Alà: jo te’l demano! Dóna’m un món per entregar-lo an ella.
– Oh, quin penar! Això és morir cent voltes, diu la Blanca també en un a part. L’angoixa i la tensió són marcades en la seva expressió i en cada fibra del seu cos. I en Saïd: Senyora!… Blanca!… Us miro per sobre d’aquest món. Vós en la terra no heu nascut, no, com han nascut los homes…
La intensitat dramàtica de l’escena es transmet des de l’escenari i envaeix els espectadors. En Saïd continuava: …una onada de sang, sospirs i besos, i bramuls de salvatge i clams de joia, a mos llavis acut, i en ells rebenta per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo més que s’estima vostre Déu als àngels, més que estima a ses hurís Mahoma, més que s’estimen tots los sers que alenen.
– Oh, Déu!, exclama la Blanca, i respon en Saïd: L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!
I mentre es cobreix la cara amb les mans amb un gest de desolació, exclama Blanca: Vull sentir-vos! Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre (…) Ara us vull veure pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho, vos enyorava, i éreu en mos somnis de claustre i soledat. Jo no sabia com éreu vós llavors, i éreu com ara! Mes no vull que moriu, que a vostra vida la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?
Es succeeixen curtes escenes fins la darrera. La Blanca es planta davant del seu estimat amb un salt i rep la bala que el seu pare ha disparat. En Saïd l’abraça i es llencen al mar. Cau el teló i el respectable esclata en aplaudiments eixordadors: Visca! … Bravo! En uns segons apareixen els dos protagonistes. Acaben sortint tots els actors i en enretirar-se, comencen les exclamacions dels espectadors: Blanca!… Que surti la Xirgu! Bravo! Els seus companys l’empenyen i la Margarida, bruna i encara suosa després de l’esforç interpretatiu, apareix sola amb un rostre de sorpresa i felicitat, tot inclinant el seu cos cap endavant en senyal d’agraïment. Era el seu debut professional, amb el drama Mar i Cel d’en Guimerà, el 8 de desembre de 1906. Tenia 18 anys.
Margarida Xirgu i Subirà neix a Molins de Rei, el 18 de juliol de 1888. Era filla d’en Pere i de la Pepeta. Quan té vuit anys la seva família s’instal•la a Barcelona, al cor del barri antic, després de viure sis a Girona. La seva mestra d’escola, la senyora Dolores, s’adona que la petita té aptituds per a la declamació: veu timbrada amb matisos variats i una expressió profunda
acompanyada d’uns grans ulls negres de mirada profunda. Li fa aprendre i recitar poemes. Una tarda en una taverna un grup d’obrers li demanà que els llegís un manifest i allà rebé el primer aplaudiment. Amb el seu pare freqüenta els ateneus obrers i els Cors Clavé. El 1900 comença a treballar en un taller de passamaneria, combinant-ho amb assaigs. Dos anys després debuta en el teatre d’afeccionats, i l’any següent actua en Don Álvaro o la força del destí a l’Ateneu del districte cinquè. Com a professional s’inicià a la companyia d’en Josep Santpere.
El 1907 morí el seu pare i es féu càrrec de la seva mare i del seu germà Miquel, quatre anys més petit. La tardor del 1908 representa l’obra Joventut de príncep. Xirgu interpreta la Caterina, una hostalera -musa dels estudiants- que s’enamora d’un jove príncep que estudia a la universitat, el qual, en tornar a la cort es troba que li han concertat un matrimoni amb una princesa estrangera. La interpretació de Xirgu és emotiva i meravella el públic i la crítica. Colles d’universitaris l’aclamen criden a l’escenari i la Rambla, i les floristes li regalen rams. Margarida Xirgu és ja una gran actriu.
Viurà a Badalona, ciutat que va fer seva i que li concedí la Medalla d’Or el 1933. Els estius també passarà alguns dies a Font-Romeu, a la Cerdanya. Des que el 1905 li descobriren una malaltia pulmonar greu la seva salut fou delicada, però mai deixà de posar passió i rigor en les seves interpretacions i reptes professionals. El cinema mai l’entusiasmà, però entre el 1909 i el 1917 participà en una dena de films. Ja al 1938 interpretà Bodas de sangre en una pel•lícula sonora.
El 1910 estrena Salomé d’Oscar Wilde al Principal. S’assessora amb una professora per a interpretar la Dansa del Set Vels davant d’Herodes, però el ball amb vels voluptuosos i ensenyant el melic fa que la junta del Teatre veti l’obra després de l’estrena. Per acabar-ho d’adobar, vuit dies després estrena un vodevil més aviat llicenciós, i rescindeixen el contracte a la companyia la qual continuarà les seves actuacions al Teatre Nou del Paral•lel. En una ocasió l’actor Jaume Borràs interpreta un Herodes massa afectuós amb la protagonista, i Xirgu parla amb el seu empresari: o en Borràs o ella. L’actor fou acomiadat.
El 22 de setembre de 1910 es casa amb el seu amor d’adolescència, en Josep Arnall, a la parròquia de Santa Anna. En Josep viurà discretament al seu costat durant 26 anys. L’abril de 1911 estrena La reina jove que en Guimerà ha escrit per a ella. Margarida interpreta la Reina Alèxia. En acabar l’actriu i l’autor es veuen obligats a adreçar unes paraules al públic, el qual roman dempeus aplaudint. Aquest any crea la seva pròpia companyia. El 1912 l’empresari argentí Faustino Da Rosa li ofereix un contracte per actuar a Amèrica del Sud, però abans, al gener de 1913, viatja a París on coneix els principals actors de la Comédie-Française. A partir d’aleshores, fins els 1936, visitarà París cada any per a copsar les darreres tendències culturals i renovar el seu vestuari escènic i personal. Abans d’embarcar-se fa una petita gira per algunes ciutats espanyoles, i ja a Amèrica debuta al teatre Odèon de Buenos Aires, i actua també a Xile i Uruguai.
Després de la gira americana s’instal•la a Madrid, on es presenta al públic en el Teatro de la Princesa amb l’obra Patio azul de Rusiñol. Pérez Galdós i Benavente, entre d’altres, li escriuen obres que estrena amb gran èxit. L’any 1915 estrena a Barcelona El yermo de las almas, de Valle-Inclán i l’any següent, a Madrid i amb un gran èxit, la novel•la Marianela de Galdós versionada al teatre pel germans Álvarez Quintero. Pérez Galdós, gairebé cec, s’emocionà amb la interpretació de Xirgu: la seva potència expressiva havia millorat la Marianela que ell havia inventat.
La plasticitat escènica i la força dramàtica faran de Margarida Xirgu una de les millors actrius tràgiques de la seva època. Al llarg de la seva trajectòria combinarà obres populars i experimentals, clàssiques i contemporànies, i amb els seus muntatges contribuirà a renovar el teatre: simplifica la tramoia i despulla l’espai escènic. Passa hores al Prado cercant la inspiració en els grans pintors per a renovar l’estètica escènica. És exigent amb ella mateixa i amb els actors de la seva companyia: els fa assajar amb disciplina, sense permetre’ls de fumar ni llegir. Vol que tothom penetri l’esperit de la peça: els personatges s’han de pensar, diu, han de tenir sentits, cor i cap, i posar matisos i tons en la interpretació. El públic s’ha de commoure amb l’actor, sentencia.
El 1919 fusiona per un any la seva companyia amb la de l’actor badaloní Enric Borràs, vint-i-cinc anys més gran i en la seva plenitud artística. L’any 1921 realitza la seva segona gira americana i després representa La niña de Gómez Arias de Calderón de la Barca al Teatro Español de Madrid. L’any següent realitza el seu tercer viatge americà. El 1925 estrena a Barcelona Santa Juana de Bernard Shaw. Prudenci Bertrana en la seva crítica a La Veu de Catalunya assenyalà que l’actriu havia accentuat la naturalesa humana de Joana d’Arc en sentir-se poruga davant la condemna i colpida per la injustícia. En Segarra dirà que la seva interpretació fou d’un senzill i delicat realisme.
L’estiu de 1926 al Ritz de Madrid una amiga la felicita perquè estrenarà Marina Pineda de Federico García Lorca. Margarida no en sap res ni de la obra ni de l’autor. Resulta que l’Eduard Marquina, amic comú, havia promès a Lorca que faria arribar l’original a l’actriu, però havia oblidat de fer-ho. Xirgu fa cridar el poeta a l’hotel. Es coneixen i es compromet a llegir l’obra i donar-li una resposta. El juny de l’any següent l’estrenaran al teatre Goya de Barcelona, amb decorats d’en Dalí. Des d’aleshores tingueren una gran amistat i una col•laboració professional prolífica: l’actriu estrenarà gairebé totes les grans obres del poeta.
A Barcelona, el 1931 estrena La corona de Manuel Azaña. Xirgu mai no formà part de cap partit polític però les seves tendències eren republicanes i fins la seva marxa definitiva sovintejà actes organitzats per partits i entitats d’esquerres. En aquells anys tan radicalitzats això li comportà problemes amb alguns sectors de la premsa i del públic. El 15 d’abril de 1931, en veure les celebracions a la Puerta del Sol escriu al seu germà Miquel: Ja tenim República. Sabran els homes defensar-la?, li pregunta. Després de detallar-li la festa als carrers segueix: Avui em sembla una carnestoltada. Déu vulgui que demà torni tota aquesta gent a treballar! Fins ara no hi ha més que alegria, però si es torcés el gest d’aquesta gent faria por.
Poc després estrena Fermín Galán. Xirgu després de calibrar les seves decisions accepta tot allò que li sembla artísticament bo, però l’obra de Rafael Alberti és caricaturesca i, sovint, grotesca amb alguns personatges. Els monàrquics s’enutgen. Pocs dies després de l’estrena, en sortir de missa un diumenge passeja pel Retiro i una senyora en reconèixer-la li venta una bufetada i marxa.
El 1932 Xirgu i Borràs tornen a fusionar les companyies per optar a l’adjudicació triennal del Teatro Español. L’any següent interpreten Medea al teatre romà de Mérida, amb la traducció d’Unamuno de l’obra de Sèneca. S’inicia així el Festival de Teatre Clàssic d’aquella localitat. La revelació de la temporada següent és La sirena varada, obra d’un jove dramaturg anomenat Alejandro Casona: Xirgu interpreta Sirena i Borràs en Samy. El 1934, es desferma una campanya de descrèdit, i Xirgu és víctima d’infàmies i calúmnies. Però malgrat tot la companyia representa algunes peces clàssiques, a més de la lorquiana Yerma –només alçar el teló un grup intenta rebentar la representació-, i Otra vez el diablo, de Casona. L’estrena de Yerma a Barcelona amb la presència de García Lorca, el setembre de 1935, fou memorable. Xirgu passà els dies previs amb tota la seva sensibilitat i força concentrada en el seu personatge, però segons els crítics una de les seves interpretacions més sublims fou la de La Madre a Bodas de Sangre.
El gener de 1936 pren un vaixell per iniciar la seva quarta gira per Amèrica, amb obres de Lorca. Sense saber-ho començava un viatge sense retorn a la pàtria. Inicialment el poeta havia d’acompanyar-la, però s’ho repensa en l’últim moment, i decideix anar-hi més endavant. Però aquest retrobament no s’esdevindrà mai: al mes de juliol esclata la guerra i és assassinat a l’agost. Fou un cop dur per la Margarida, la qual li dedicarà funcions i homenatges.
El seu marit també mort aquell any a L’Habana. El 1937 Margarida es nomenada delegada del Govern Català a Montevideo. Ajudà molts exiliats. Dos anys després el govern franquista li confiscà tots els seus béns i la condemnà a l’exili. Esgotada, el 1940 es retira provisionalment i s’instal•la a Santiago de Xile, i l’any següent es casa amb l’actor i amic Miquel Ortín. La seva llar es converteix en un centre de reunions d’exiliats. L’any següent crea a Xile la primera escola d’art dramàtic del país, que passà després a la universitat. El 1943 presidí els Jocs Florals a Santiago. Ja a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, el 1945 estrena l’obra pòstuma de Lorca, La casa de Bernarda Alba, escrita per a ella nou anys abans; el 1947, El zoo de cristall de Tennessee Williams; i el 1949 El malentendido d’Albert Camus, però les autoritats argentines –que l’acusen de “roja”- prohibeixen l’obra tres dies després, i l’actriu dissol la seva companyia. Aquest mateix any es nomenada directora de la Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo, i codirectora de la Comedia Nacional de l’Uruguai. Quatre anys després es gradua la primera promoció de la EMAD, i els millors actors d’aquesta i successives promocions passen a la Comedia Nacional. Al febrer de 1957, amb 69 anys, dimiteix en solidaritat amb els alumnes als quals se’ls vetava formar part de la comissió gestora. Xirgu en estat pur.
El 1958 es trasllada des de Montevideo, on vivia des del 1948, al balneari de Punta Ballena. El 1959 obté la ciutadania uruguaiana, i és nomenada Delegada de la Generalitat a l’Uruguai pel President Tarradellas. El 31 de març de 1967 dirigeix el seu darrer muntatge per a la Comedia Nacional amb l’obra Pedro de Urdemalas de Cervantes. Aquest mateix any, tot i la prohibició mèdica, dirigeix Yerma a Massachusetts. Morí el 25 d’abril de 1969 a Montevideo, després d’una intervenció quirúrgica. Per voluntat expressa de l’actriu el fèretre fou cobert amb la senyera catalana. Hi feren guàrdia quatre joves del Casal Català. Les seves restes van ser repatriades per la Generalitat de Catalunya i van ser enterrades el 18 de desembre del 1988 a Molins de Rei.
La nostàlgia del seu país corsecà l’ànima de Margarida des del 1936. El poema verdaguerià de l’Emigrant li esqueia perfectament. L’agost de 1949 -Xirgu encara guardava la clau de casa seva- les autoritats espanyoles li retornen els béns, i tot estava preparat per al seu retorn, però l’artista és atacada a la premsa “nacional” a través d’un article publicat al diari Arriba i decideix quedar-se.
L’any 1956 li deia a una periodista argentina: No somiar, no esperar, no creure en alguna cosa és com no existir. Jo, sortosament, per a salvar-me de l’angoixa d’allò inexistent, sempre he tingut fe, he cregut en Déu, en la criatura humana, en la llibertat, en l’art. Per això visc i sobrevisc a tot allò que és negació.
(per si volen passar una estona agradable, els he triat dues cançons (1 + 1) de l’adaptació musical de Mar i Cel que va fer Dagoll Dagom el 1988, amb Àngels Gonyalons com a Blanca i Carlos Granaje com a Saïd)
