Per Quim Gonter
Fa uns dies, Vicent Partal alertava del baix nivell polític que està exhibint l’independentisme al seu article “Alceu el nivell”. I és que, des de fa un temps hom té la sensació de que el missatge i les declaracions que transmeten alguns –per tant, no tots- dels nostres governants i representants, no estan a l’alçada del prestigi i la dignitat de les institucions catalanes. De causes de tot això n’hi ha més d’una, però la pèrdua del respecte cap a les nostres pròpies institucions n’és una de les principals.
Així, el relat que des de bona part de l’independentisme hem alimentat des de l’inici del procés, és que la Generalitat de Catalunya és una vulgar “gestoria” o que el Parlament és “de fireta”. Expressió que, per cert, va fer cèlebre l’exdiputat Alfons López Tena, personatge que després d’una extravagant metamorfosi ara milita en el més profund antiindependentisme. Segons aquesta lògica, la Generalitat -i la resta d’institucions catalanes- no són més que mers instruments autonòmics, o fins i tot espanyols, que esdevenen una simple plataforma a la qual s’hi accedeix perquè no hi ha més remei, de la qual no se n’espera res, i que hom no aspira a potenciar de cap manera.
En conseqüència, l’única funció que s’acaba trobant a les màximes institucions del país és, o bé ser un altaveu més des del qual fer propaganda, escenificacions simbòliques i proclames buides; o bé una agència de col·locació de càrrecs afins, amb el cost associat de dinamitar el prestigi, dignitat i confiabilitat institucionals.
Així, aquesta visió institucional empobrida ha convertit els nostres espais de poder en terreny adobat per a l’entrada en política de persones amb ànsia de protagonisme, de missatges simplistes, eslògans, demagògia i incontinència verbal. De la mateixa manera, la rebaixa generalitzada de l’exigència política també comporta una important disminució en quant a la formació professional i ideològica que caldria, i una manca de visió estratègica i profunditat. I el que és encara més preocupant: les personalitats que efectivament compten amb un alt nivell polític, es veuen també empeses a rebaixar-lo, a descendir al terreny del showman i la frivolitat, per por a acabar invisibilitzats.
Ja ens hem acostumat a declaracions estrambòtiques i passades de voltes, votacions simbòliques sense cap efecte pràctic, crides que després es tradueixen en un no res, giragonses ideològiques sense cap base teòrica, etc. Tot plegat, accions orientades a obtenir atenció mediàtica o marcar paquet polític i actituds, en definitiva, que generen desafecció i avorriment a la ciutadania, quan no directament la pèrdua del respecte a les institucions, que passen a ser vistes amb ironia i cinisme.
Per altra banda, també és important constatar que l’independentisme necessita una distinció molt clara entre el missatge del carrer, i el que emeten les institucions. Cal compartir el fons, però no la forma. Calen registres diferents en funció de qui parla, a qui ens dirigim, en quin moment som, i on som. No podem tenir alts càrrecs o alts representants fent el paper de tuitaires. Soc conscient de que demano un difícil equilibri però, altrament, la barreja d’ambdós registres transmet la imatge d’un moviment independentista populista, incoherent, poc seriós i amb escassa fiabilitat.
Aquest menyspreu de l’independentisme cap a les nostres institucions –encara que tingui motius molt diferents del menyspreu que mostra l’espanyolisme-, revela una concepció del poder absurda, de la qual ens seria difícil trobar exemples en els moviments nacionalistes/independentistes similars al nostre que hi ha al món occidental. És ben cert que la Generalitat i el Parlament autonòmics no són les institucions que voldríem. Però ara mateix és el que tenim i és un espai que en aquests moments ens visualitza i representa davant de la gent. Encara que com a independentistes aquest no és un raonament intuïtiu, tenim el deure de tenir-ne cura com el nostre bé més preuat, en espera de les institucions d’Estat que volem, com al seu moment van fer Prat de la Riba, Macià i companyia.
En definitiva, atès que els independentistes no som només un moviment social, sinó un moviment que defensa que els catalans podem crear un Estat i administrar-lo, estem obligats a treballar el carrer i les institucions amb el mateix nivell d’exigència. Si no ho fem així, mal missatge serà el què enviem quan, mentre afirmem que volem ser un Estat seriós, a la vegada no som ni capaços de donar la seriositat adequada a unes institucions autonòmiques.
