Aquesta història que ens explica la Inés Fernández puc garantir que sí que és veritat que les orenetes tenen memòria. Quan me la va enviar, em va fer pensar que si la tal Rosa Maria vivia a Navarcles, tan a prop de Talamanca, i era una persona gran, podia haver estat alumna de la meva mare. També ella, una primavera cap a l’any 1956, voltada dels deu alumnes de l’escola rural, va lligar un cordonet vermell a una que va caure del niu i va anar a parar al balcó de la classe, –ho explico al llibre la Mestra amb el somriure als llavis–, i a la primavera següent els alumnes la vàrem poder contemplar amb el llacet… com quasi un miracle més de la natura!

A vegades, si se’m fa tard l’hora d’anar a dormir, connecto, a CatRàdio, un programa dedicat, especialment, a persones grans. “La nit dels ignorants”. Fa uns dies estava escoltant les notícies de les dotze quan ja, amb el llum apagat, em disposava a dormir-me. –Alguns dies em desperto cap les cinc o bé a les sis i la ràdio continua engegada…– Vaig estar molt contenta, de continuar desperta, encara, quan cap a la una va trucar una tal Rosa Maria de Navarcles que després de demanar assessorament de com desinfectar la casa, on viu, de tres plantes i un soterrani amb carbonera i no sé quantes parts més… va demanar si podia explicar una cosa d’orenetes:

–M’estimo molt els animals –va dir–. Tinc catorze gossos però, sobre tot, tinc una predilecció especial per les orenetes. Sé que encara no han arribat, aquí a Navarcles, perquè, encara que tinc una discapacitat i em costa caminar, pujo cada dia fins arribar a l’església, que és on tenen els nius, i encara no hi són… Confio que m’assabentaré del dia que hi arribin, perquè espero que tornarà a venir a saludar-me la meva estimada amiga, a qui vaig salvar la vida…
I va continuar explicant:
–Fa dos anys, vaig veure com un gat estava a punt d’engolir una oreneta. Vaig estar al cas i vaig poder treure-li de la boca i fer fugir el gat. L’oreneta estava malmesa, però era viva. La vaig guarir i la vaig tenir a casa, cuidant-la, fins que es va curar del tot. Quan vaig veure que estava prou bé, la vaig recolzar en un filferro de l’estenedor, perquè volés… L’oreneta va aixecar el vol, fent un cercle al meu voltant, i se’n va anar…
La primavera passada, un dia, en el mateix filferro, m’esperava la meva oreneta, mentre les altres, anaven revolant per l’indret… En veure’m, va tornar a fer el mateix cercle, al voltant meu, i van marxar totes cap a l’església.

 

Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.
Article anteriorEl govern socialista i la recentralització
Article següentUnes institucions “de fireta”