El meu avi, el Dr. Vila i d’Abadal escrivia el mes d’abril del 1934 en record del 14 d’abril del 1931, en la revista El Temps: “hi ha una cosa que no podem oblidar mai (…) el tant per cent de profit que hem reportat de la conjunció excepcional d’elements favorables del primer catorze d’abril” que va ser “molt migrat”. Segueix dient que hi ha molta gent que pensa que aquella diada va ser “un esclat patriòtic pur” i en canvi “va riscar d’ésser una subversió social”, “tant poc com hauria costat que els víctors haguessin estat unànimes, que l’efusió generosa, que tots ens sentíssim germans i que tot un poble es posés amb un sol cos i una sola ànima, no solament en dempeus, sinó en marxa”. Per ell , doncs, es va desaprofitar clarament l’ocasió de poder construir la República Catalana i posar en marxa el projecte Nacional en llibertat.
Estem vivint un temps en el que tornem a tenir molts elements favorables que ens poden portar a reconstruir la nostra Nació en llibertat, amb l’eina imprescindible d’un nou Estat Català independent que ha de sortir de la voluntat del poble, en pau i democràcia.
Estem fent el necessari perquè sigui així? Tothom vol el mateix? O n’hi ha alguns que prefereixen el triomf d’un partit en contra del triomf d’una causa?. Aviat tindrem al davant unes noves eleccions que han de donar el nou Parlament Europeu i en les que es presenten tots els partits catalans per separat, com si estiguéssim en una situació normal en la que l’important es saber quin es el partit que té més vots i quin és el què en té menys, i així poder dir el qui guanya al qui perd que ell tenia raó, i l’altre no. Però de què serveix tot això en aquests moments en el que Catalunya pot i vol recuperar la plena llibertat? No hauria estat més normal i encertat que amb generositat i unitat s’hagués construït una sola candidatura en la que poder reflectir, i votar per tant, la voluntat d’una gran part del nostre poble de poder explicar el nostre desig de construir el propi estat independent? Hauríem pogut, així, comptar el nombre de vots i per tant assegurar al mon que el procés va de debò.
No ha estat possible, però vindran altres ocasions, a mesura que s’acosti la data de la consulta, el 9 de novembre. A partir d’ara, cada cop serà més difícil fer passos que ens permetin arribar a l’objectiu proposat. L’Estat espanyol ja ha parlat: que la democràcia es defensa amb la llei, que la sobirania “nacional espanyola” és indelegable, que els tribunals no reconeixeran mai la sobirania del poble català, que la “constitución española” és inamovible, i que , finalment, Catalunya NO ÉS una nació.
Seran doncs, moments en els que cal que treballem JUNTS per un gran causa, moments que la historia ens prepara i en els què es necessitaran grans homes, generosos i al servei exclusiu de Catalunya. Moments en els que no hem de repetir els errors d’altres temps. Es necessitaran governs d’unitat i propostes unitàries perquè tant sols junts aconseguirem el què ens hem proposat. I junts, som invencibles. Deia, finalment, el meu avi: “ El vertader, el pur acontentament, no ens el pot donar més que la plena consciència de l’acompliment del deure i de la plena generositat”. Tant de bo així sia.
