Junts pel Sí va ser una aposta política de dos partits, Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), acompanyat d’un equip potent d’independents, Demòcrates Catalunya i MES Moviment d’Esquerres.
Com reivindicava sempre Lluís Llach, Junts pel Sí havia de ser únicament “el partit de la independència”. La relació d’ERC i CiU, els independents, Demòcrates i MES era bona, un grup de persones amb un objectiu clar: aconseguir la independència de Catalunya.
Els objectius del grup parlamentari de JxSí eren fer la Llei del Referèndum i la de l’anomenada Llei de Transitorietat, i el Govern, a més de la gestió del dia a dia, estudiava com haurien de ser les estructures d’estat perquè el nou Estat comencés a caminar.
Jo mateixa vaig viure la XI Legislatura del Parlament de Catalunya a JxSí, i era la representant de MES-Moviment d’Esquerres, i amb aquesta representació assistia i participava a les reunions de direcció liderades per la Marta Rovira i en Jordi Turull, en aquell moment el tàndem perfecte, oportú, sensible i amb un lideratge fort i indiscutible. Com us he trobat a faltar!
Veníem d’una campanya la qual només hi havia una sola veu consensuada entre tots, i així vam començar la legislatura. La campanya va ser bestial i estàvem tots compromesos i units.
Els diputats de CIU tenien els seus despatxos al primer pis i els d’ERC érem al soterrani, o millor dit al pis -1. La relació entre tots nosaltres era bona, en molts casos diria excel·lent. Intentàvem tots barrejar-nos i relacionar-nos com a iguals en la seu del Parlament. Tot i així, poc a poc, els bàndols es feien presents quan seiem per fer reunió de grup parlamentari. CIU a la dreta, ERC a l’esquerra i els independents barrejats entre uns i altres.
Convergència, paral·lelament, feia les seves reunions i ERC també. També es trobaven el grup d’independents, que aprofitaven per debatre entre ells temes que s’havien de discutir o asserenar en el consell de Direcció i, així, entre tots compartíem i el resultat era un de sol.
Jo crec que tots vam viure una història única, tant des del punt de vista personal com polític i de partit, estàvem fent història. Érem conscients del moment i no hi havia divergències en estratègia.
El dia a dia passava i anàvem fent vida parlamentària en les comissions, diria que com en una legislatura normal, tot i que sempre amb “l’ai al cor” perquè no sabíem mai si la CUP votaria a favor de les propostes de resolució que presentàvem a les comissions. Cada comissió era un tràngol. No hi havia una solidesa d’acords amb la CUP i era difícil fins i tot parlar amb ells, que eren pocs i no arribaven a tot arreu.
Pel que fa a Junts pel Sí, es van establir reunions de Direcció, una setmanal i algunes d’extraordinàries, i hi formàvem part representants d’ERC, de CIU, dels independents i Antoni Castellà de Demòcrates i jo, de MES-Moviment d’Esquerres. I sempre el convidat sorpresa que ja va ser convidat perpetu, el Tribunal Constitucional, i quines parts eren anticonstitucionals i els riscos que assumiria sí o sí la Mesa del Parlament.
No va ser fàcil al principi posar-nos tots d’acord. A cada reunió uns i altres reclamàvem allò que creiem que ens pertocava com a membre de la coalició.
Per exemple, el 8/3/2016 Germà Bel anuncia que no vol continuar formant part de la Direcció de JxSí, diu que “tot ensuma a dos partits CIU/ERC que lideren el Govern, la Mesa del Parlament i la Direcció”. Demana llibertat de vot en allò que no està al programa com per exemple la segregació per sexes a les escoles , el projecte de BCN World o temes relacionats en la consciència personal de cadascú de nosaltres.
Un altre exemple del 4/4/2016, on Lluís Llach insisteix que cal una direcció sòlida de JxSí i no només de 2 partits. Hem de ser, deia, novament el “Partit de la Independència”.
En les meves llibretes hi ha moltes referències a aquest tipus de reivindicacions a l’inici de legislatura però com més avançàvem més unit i compenetrat era el grup.
Amb aquest petita introducció voldria posar en relleu que la feina de JxSí va ser enorme, vam avançar molt en el Procés d’Independència i vam acabar votant, efectivament, allò que era impossible.
La meva reflexió acaba essent allò que Marta Rovira i Oriol Junqueras diuen en el seu llibre “Tornarem a vèncer”. Ja ha passat el temps d’aquella unitat i el temps d’ insistir en pegar-se cops contra una paret encara de formigó.
De la mateixa manera penso que és imprescindible redefinir el Consell per la República. El Parlament ha de fer la seva feina, i el Govern la seva. No hi pot haver un organisme que tuteli cap de les dues institucions. Les eleccions s’han fet, i Catalunya vol que lideri ERC, amb JXCAT per descomptat, però el moment de la revenja i dels personalismes ja ha passat, amb el que el programa electoral deia. Competències i lideratge del Govern i del Parlament.
Cal ser molts més i avui cal entendre’ns. Entendre’ns vol dir entenent la situació del país, del seu dia a dia. Cal governar per a totes i tots, per la dignitat de ser persona, per la consolidació de serveis públics de qualitat, per una Catalunya que torni a brillar com a capdavantera d’innovació i recerca, una Catalunya “far d’Europa” en polítiques socials i humanisme. Una Catalunya liderant una Euroregió, cada vegada més present en el segle XXI, una Catalunya de xarxa de ciutats de solidaritat i acompanyament.
Entenc que cal continuar amb l’objectiu primer de ser República, i estem en disposició de seguir fermament amb aquest objectiu, però no podem oblidar la realitat dura que patim i que no podem fer tard.
Fem-ho, doncs. Fem possible el Govern de les persones, per a les persones i amb les persones. Un Govern ampli que representi l’esquerra catalana, visibilitzant tot el país en temes socials i econòmics i sobretot sense deixar mai més ningú enrere.
