Molts amics convergents m’han criticat que m’entregui fervorosament a les tesis junqueristes i al junquerisme actiu. Entenc que no els faci gràcia, sobretot quan és molt més fàcil adherir-se al President i combregar amb jocs florals, discursos revolucionaris, unitats espasmòdiques, consciencies tranquil·les i realitats inexistents.
Però quines són les tesis junqueristes? Doncs que cal una determinació absoluta per fer les coses en un procés de secessió. Això vol dir estar disposat a incomplir el que calgui (quan calgui, això si). També vol dir estar disposat a empènyer més enllà d’allò políticament correcte o desitjable per als qui combreguen amb el discurs sense embrutar-se. El junquerisme és lúcidament tossut, sap que hem de forçar la legalitat perquè tenim com mai una oportunitat immensa de convertir el marc legal en un nou marc constituent. I forçar vol dir estar disposat a anar a la presó. Així de clar, així de difícil. Qui no ho entengui, que no vulgui donar-hi més voltes.
Davant de tanta tossuderia, tenim un President que ha convocat, però no del tot, una consulta. Un president que es reuneix perquè tots els grups decideixin no desconvocar la consulta. És un President que no vol ser ell qui digui que no hi haurà consulta i vol veure a tothom dient-ho: unitat per sortir corrent. Perquè aquesta consulta, perquè tingui algun sentit, ha de ser judicial i policialment impedida, amb els nostres representants i qui calgui de nosaltres inculpats per sedició.
En deixar en suspens la consulta no sabem què estem fent. Ni té cap sentit una consulta de costellada, ni tampoc un “d’acord, ja ens retirem”. Però per mantenir una consulta convocada sense fer el ridícul més espantós cal anar fins al final. I això vol dir desobeir i atendre’s a les conseqüències. Quan forcem legalitats, o ho fem amb determinació o fem el ridícul. Això sí, podem fer el ridícul units. Ben units.
