Vacances, dia 6. En el meu trajecte diari fins a la boia —tot l’exercici físic que em permeto— m’he creuat amb un llobarro. Nedava ben tranquil arran del fons de sorra uns tres metres sota meu. M’he capbussat per veure’l de prop i m’ha ignorat majestuosament.
Deu haver pensat que aquell cetaci maldestre i blanquinós —jo— no tenia ni la més remota possibilitat d’enxampar-lo. Era un llobarro molt llest. He decidir no menjar mai més peix en homenatge al meu nou amic.
A la nit hem sortit a sopar amb la dona i la filla. Hem demanat tonyina, salmó i anxoves. El meu veganisme ha estat breu però intens, més o menys com la República de l’1-O. Hi haurà un abans i un després.
Vacances, dia 7. Una parella —hetero— surt de l’aigua com en un anunci de Dolce & Gabbana Light Blue. S’atansen a les tovalloles, ella es treu la part de dalt del biquini i s’estira. De seguida s’incorpora amb una ganyota de fàstic: s’ha embrutat els cabells de sorra.
S’aixeca i es tapa immediatament els pits amb el braç dret, com si fos una pin-up. Se’n va fent saltirons fins a la vora del mar, sense descobrir els pits en cap moment, se submergeix dins l’aigua i es neteja la sorra dels cabells.
Desfà el camí saltironejant una altra vegada amb el braç fent encara de barrera, li ordena al manso que li espolsi la tovallola i s’hi estira panxa enlaire mostrant sense problemes els pits que es tapava fa tot just uns segons. I diuen que les matemàtiques són complicades.
Vacances, dia 8. Finalment m’he atrevit a entrar en un dels bars de copes del port. Li he demanat un vodka amb tònica a la cambrera —castellanoparlant, esclar— i m’ha mirat com si li hagués demanat un porró de poloni 210. “¿Con tónica?”, m’ha preguntat astorada.
“Sí, vodka amb tònica”, li he confirmat. “Ay, que gracia”, ha dit. És molt simpàtica. Li he preguntat quins vodkes tenia —sóc així d’intrèpid— i m’ha dit que no en recordava els noms. Ha marxat i ha tornat tota contenta amb una carta; n’hi ha tres, he triat el que no és rus.
“Es el más bueno”, m’ha dit. He estat a punt de canviar-lo. Quan me l’ha portat ha comentat: “Està fresquito”. He reprimit un “Visca!”. M’estic plantejant tornar-hi un altre dia i demanar-li un Manhattan. Espero que tinguin desfibril·ladors.
Vacances, dia 9. Començo a conèixer les lleis de la platja. La zona de la vora del mar és un matriarcat dirigit per dues dones de més de setanta de cabells blancs i curts (més blancs i més curts que els meus) i mirada blava i gèlida de White Walker.
No he vist que portin mai cap home —com a molt algun net bellugadís—, se’ls deuen cruspir un cop han fet el fet. Les matriarques i les seves deixebles poden ocupar qualsevol espai que hi hagi —o no— entre tu i el mar.
Tan se val que portis allà des de les set del matí o que t’hagin de clavar el para-sol a un pam de l’entrecuix. És un dret ancestral que ningú gosa discutir, que es remunta més enllà de l’arribada dels vàndals i els primers homes. Valar Morghulis.
Vacances, dia 10. La zona de la platja més allunyada del mar, on hi ha les porteries, és l’hàbitat natural d’un ramat de quarantins necessitats d’un club de fans. Les seves dones es posen pits i ells juguen partits de futbol a vida o mort a la sorra, al migdia, a trenta graus.
Les porteries amb xarxes exerceixen una atracció irresistible sobre els mascles de totes les edats que campen per la zona, però els quarantins són sempre allà per fer front als invasors amb gallardia. El sol, però, els ha ablanit el sentit comú, ja prou migrat de per si.
En els duels testosterònics que lliuren, xuten com si no hi hagués demà i, sobretot, com si no hi hagués tot de de possibles víctimes innocents prenent felices el sol alienes al perill que corren. L’únic lloc segur en quilòmetres a la rodona és entre els tres pals de la porteria.
