HOMILIA 2010-02-28 DIUMENGE II de QUARESMA
L’Església, cada segon diumenge de Quaresma, ens proposa que reflexionem sobre el relat de la transfiguració. Cada any el contemplem des de la perspectiva d’un evangelista diferent, ja que cada un d’ells subratlla alguns aspectes d’aquest misteri de vida que hem d’assimilar en el nostre cor. Marc, Mateu i Lluc situen la narració després de que Pere ha reconegut a Jesús com el Messies i Jesús els hi ha anunciat la seva passió, mort i resurrecció. Era una situació dramàtica en la que fàcilment podria portar als seus deixebles a la por i al desànim. La transfiguració va ser per aquells apòstols escollits un anunci d’esperança com ho és també per a nosaltres.
Nosaltres no caminem cap a la mort, cap el no res. És ben cert que hem de passar per la mort, però caminem a l’encontre del Senyor que és la font de la vida. Jesús es transfigura davant d’aquells deixebles per posar en el seu cor la llavor de l’esperança en Déu al mostrar el destí últim del camí que passa per la seva passió i la mort: la glòria de Crist. Un destí que també és el nostre.
El sentit de la transfiguració de Jesús l’expressa molt bé el prefaci d’avui quan diu que Crist “havent anunciat la seva mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada, la seva glòria i, tenint també la Llei i els Profetes com a testimonis, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”.
És significatiu que Jesús esculli com a testimonis del fet als tres mateixos deixebles que també l’acompanyaran a Getsemaní. Aixo té un profund sentit pedagògic: agonia i resurrecció, són les dues cares del mateix misteri de salvació. A l’Evangeli sempre trobem com barrejats mort i vida, glòria i humiliació, sofriment i goig, mortificació i pregària. I el mateix passa en la vida veritablement cristiana: No tinguem por del sofriment, de la mortificació, del sacrifici, ja que són font de vida i d’alegria, sobre tot quan els sabem acceptar i els acompanyem amb la pregària. La narració de Lluc ens ha fet observar una cosa: que la transformació de Jesús va succeir mentre estava pregant.
La creu ha estat sempre un escàndol per els homes. La primera vegada que Jesús anuncia als seus apòstols que ha de morir, Pere reacciona dient-li que allò no pot pas ser. En canvi, aquí, enmig de la transfiguració, Pere està entusiasmat i vol quedar-se per sempre amb ell. Pere accepta la glòria però no el camí que porta a la glòria, que és el camí de la creu. Quantes vegades també nosaltres fem el mateix!
La creu i la mort no han de ser motiu de desesperança. L’experiència de la vida de Jesús ha de ser l’horitzó de la nostra pròpia vida. Hem d’aprendre a portar la nostra pròpia creu sense por. Ens ho ha recordat el salmista: “El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?”, i St Pau ens ho ha dit amb aquestes paraules: “nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel, d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós”. Som cridats a ser glòria de Déu.
Diu l’evangelista Lluc que “Pere i els seus companys estaven adormits profundament”, però que quan “es desvetllaren veieren la glòria de Jesús”. També nosaltres, si estem adormits, difícilment serem capaços d’adonar-nos de la capacitat transformadora que té el poder de Déu en els homes i en les coses. Cal desvetllar-se, i obrir els ulls del cor, llavors descobrirem el valor real de viure de cara a Déu. Veurem la glòria de Déu en tots aquells que, seguint el missatge de Crist, fan que la seva vida sigui un instrument al servei del regne de Déu.
En la tradició bíblica, el núvol visibilitza la presència de Déu. El que els hi diu la veu que surt del núvol també ens ho diu a nosaltres: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo”. Ell, Jesús, és la Paraula única de Déu, la Paraula definitiva que allibera tota la humanitat, la paraula que cal escoltar sempre. La única paraula capaç de transfigurar-nos.
