Ja fa molt de temps que sé què he de respondre quan, en algun qüestionari informal o per simple curiositat, em pregunten quina és la característica que més destacaria en una persona. I si no m’ho pregunta ningú, m’ho responc a mi mateixa: la veu. La veu és la materialització del pensament, el fil que troba la resposta, l’eina que es fa valdre per tallar l’aire quan ningú no et vol escoltar. Me’n vaig adonar del tot gràcies a una persona especial que es va creuar a la meua vida per exigència del guió. Les paraules que es pronunciaven en la seua presència mai no se les emportava el vent. Per a ella, la veu era l’existència, la resolució del dubte, la llum i el camí.
El primer cop que la vaig veure, quan el curs tot just acabava d’engegar, havíem parlat per telèfon potser mitja hora abans. No m’esperava que arribés tan d’hora ni que creués l’aula amb el cap ben dret després d’un breu truc a la porta, deixant els alumnes bocabadats. Si he de ser sincera, no esperava que arribés.
Li havia hagut d’explicar quina seria la millor combinació de tren i els horaris aproximats de l’autobús que no la duria pas directament a la porta del nostre centre. Però ja era dins la nostra aula, presentant-se i desitjant conèixer l’alumna a qui hauria de donar suport setmanal durant aquell curs escolar. Abans de conèixer-la, doncs, jo ja havia escoltat la seua veu prima i afinada, gairebé musical, a través de la línia.
Em va agradar el seu nom, que rimava amb el meu i que semblava anomenar un bonic ésser marí. Fa per ella, vaig pensar. Mentre la tenia al davant i en plena conversa, menuda i serena, vaig poder comprovar el que ja sabia: la meua nova companya no em miraria mai, només m’escoltaria. En realitat, però, em mirava la veu. Amb atenció, calibrant cadascuna de les meues paraules, pauses, titubeigs i silencis, devia fer un dibuix mental d’aquella mestra que amb prou feines li podia aguantar aquella mirada especial.
Mai havia estat tan conscient de la importància de la veu. La veu guarda tants matisos i missatges que la majoria es perden en l’aire. No pas a ella. Quan assistia –a demanda pròpia– a les reunions docents, sabia perfectament, no només el nom de l’emissor de qualsevol argumentació, sinó que captava qualsevol murmuri per sota i el rebatia amb prestesa i encert.
La seua habilitat superava el seu handicap, si és que en tenia algun. El seu món estava fet de veus. La d’ella i la dels altres. La veu dels altres, massa enfarfegada de gestos i moviments de cap. La d’ella, precisa com un bisturí, no malgastava frases ni expressions sobreres i es dibuixava enmig de les de la resta sense moure una cella.
De manera inconscient, ens va instaurar entre els assistents una cura especial en aquelles reunions: respectar religiosament el torn de paraula, prescindir de comentaris sobrers, vetllar per una sintaxi correcta, pensar bé com formular un dubte o un suggeriment, convertir els acords presos en compromisos ferms. Ai d’aquell que els oblidés. Mai no la vaig veure prendre anotacions, però sempre tenia clars els punts tractats i el resum de la sessió. El seu arxiu intern devia ser sonor. La seva memòria, infal·lible.
Per a ella no hi havia obstacle infranquejable ni missió impossible. Fins i tot va alçar lleugerament la seua veu prima quan la vam advertir del risc que suposava visitar unes mines neolítiques durant una sortida escolar. Calia conduir el grup per un espai estret i un terra irregular amb canvis de nivell que caldria salvar pujant escales en vertical.
Abans d’entrar-hi, li vam explicar la situació. Un cop més, ens va analitzar la veu i va reconèixer el missatge de desconfiança que potser havia rebut massa vegades a la seua vida, així com el nostre desig secret de tornar al centre sense lamentar incidents. I, un cop més, la seua veu neta i ferma, va demostrar la seua superioritat: “Però, s’hi pot accedir, oi? La gent hi entra” No vam poder respondre. Ja havia agafat pel braç la seua pupil·la i es dirigien les dues a l’entrada, com si la seua veu fos també un radar. I així va ser com va quedar clar que aquell cop no volia tornar a sentir –ni a veure– les nostres.
De vegades només ens queda la veu. Que ningú no ens la prengui.
