La Creu de Lampedusa
La Creu de Lampedusa, símbol de mort per esperança.

He assistit amb interès al curs organitzat per Cristianisme i Justícia titulat “Crisi de cures i construcció de la cuidadania”, un curs magníficament dirigit i del qual he pogut obtenir informació i formació per a un objecte d’estudi que considero rellevant: com millorar-ne la cura, no només des de la perspectiva comunitària sinó des d’un nou paradigma de legitimitat dels poders públics, que seria instrumentar mecanismes d’ajuda sistemàtica, útil i efectiva a les persones que en necessitin. La cuidadania és el terme que acull tota aquesta activitat de donació als altres i de prestació de subsidis útils, especialment per als més desafavorits, un element estructural per a totes les persones, com a emanació de la seva dignitat.

Per desenvolupar el plantejament anterior, partim del fet que la vulnerabilitat és un atribut que és a l’essència de la condició humana. És la realitat de la vida. Per tant, s’oposa a l’engany de l’autosuficiència, que és una apreciació limitada i reduccionista. Reconèixer que som vulnerables és prendre consciència de la pròpia crucifixió, i que aquest patiment pot donar sentit no sols a la pròpia vida sinó a les estructures institucionals que construïm els humans. La cura suposa així la consciència de la fragilitat, però alhora la capacitat de lluitar contra l’adversitat, exercint una intel·ligència al servei de la bondat i del bé.

Tradicionalment, les cures s’han desenvolupat de forma horitzontal entre membres de la família i molt especialment per part de les dones. Avui dia, domina també la feminització de la cura i la precarització de les persones que la presten. Sovint hi ha un gran oblit, ignorància o banalització. I qui les pot pagar es considera un privilegiat.

A banda d’exigir una ètica de la cura i de la responsabilitat de les persones, em resulta important plantejar que el repte actual és construir una Administració que reconegui la fragilitat humana i que els poders públics puguin actuar amb eficàcia davant dels problemes greus de les persones. Es tracta de generar prestacions públiques eficaces per fer front a la vulnerabilitat humana, en tots els graus i variants. Estem molt lluny d’aconseguir-ho, però aquest és el nou paradigma, centrat en la cuidadania. Caldria delimitar més bé què és el que han de fer les famílies i les  entitats socials en general, i què és el que ha de fer l’Estat. Aquest és el dilema actual.

Avui dia tenim aspectes com ara la preocupació per garantir un mínim vital per subsistir, que comporta una prestació pública, que en realitat és insuficient i inútil en molts casos, perquè no arriba a solucionar els problemes de les persones. Després del Covid-19 van sortir convocatòries per intentar pal·liar la pobresa i l’exclusió social causades per la pandèmia. Vegem el cas de l’Ingrés Mínim Vital. És aplicable a persones que tenen ingressos menors de 480 euros. Després de dos anys de la seva aprovació, el 95% de persones que estan en condicions de sol·licitar-ho no ho han fet (Elena Costas, Ara, 16.4.22. p.25). Això no pot ser. És inacceptable aprovar ajuts que després són de difícil accés per motius tècnics, a causa de les dificultats de la sol·licitud informàtica o per l’anomenada bretxa digital, la por a l’estigma social, o en definitiva tota mena de traves burocràtiques que no tenen en compte les singularitats de col·lectius exclosos socialment.

De vegades els requeriments administratius, o la tramitació electrònica –una autèntica tirania per a molts- allunyen les prestacions de la solució dels problemes a què es pretén fer front. En general, els drets anomenats econòmics, socials i culturals són finalitats dels poders públics i no drets subjectius. Fins i tot els béns bàsics com l’habitatge s’han situat en aquestes coordenades. Considero que no ens hem de conformar amb polítiques febles que són inútils per ajudar les persones necessitades. Cal reforçar els serveis socials i l’atenció a les persones concretes, amb totes les circumstàncies. És un llarg camí per centrar la política en la cuidadania. I perquè això sigui possible cal assignar més pressupost a aquestes polítiques. És un canvi de model sociopolític, per això en diem un nou paradigma. Un dels problemes més greus que tenim avui dia en l’àmbit de la cura és que l’Administració no sempre té prou sensibilitat per dur a terme una ajuda eficaç. Es malpensa dels possibles sol·licitants, no s’està al seu costat, i per tant les ajudes esdevenen inútils. Això ja ho ha denunciat la Taula del Tercer Sector a Catalunya, però sembla que els gestors públics no saben trobar solucions.

Mentrestant, la necropolítica va avançant. Avui presenciem una autèntica crisi de legitimitat i confiança en les polítiques públiques d’ajuda, i en general en relació amb allò que podem esperar dels polítics i la política. Avui ens domina un context que no afavoreix la cura dels uns als altres. El relativisme ètic, el consumisme, l’individualisme, la cultura del no i de la desvinculació, el campi qui pugui, la indiferència, són per tot arreu. Caldria una autèntica revolució vital, un canvi de la manera de viure, en què es renunciï a la necropolítica i es potenciï la cultura de la vida i de l’amor cívic. Al meu entendre hi ha tres àmbits on cal actuar amb urgència: les persones més vulnerables, el medi ambient i el respecte al benestar animal.

Durant uns dos anys i mig he descobert el valor de les cures, fins i tot una visió maternal de la vida (no associada a cap gènere). He tingut un fill amb ELA que va morir. Una autèntica crucifixió! Quantes vegades Déu ha estat crucificat (Kazantzakis) i quants màrtirs hi ha a la història (Simone Weil)? Amb grans tensions emocionals ha funcionat la família, l’entorn d’amics, les persones cuidadores i també la llei de la dependència, els serveis socials i les prestacions de la Seguretat Social, encara que en aquests casos amb massa burocràcia paralitzant. He observat com entitats especialitzades fan allò que poden amb molt pocs recursos. Hem tirat endavant amb la força de l´amor i de l´empatia. Però he constatat la necessitat de millorar els serveis socials, i que l’administració no dificulti una situació ja molt complicada. Menys burocràcia i més humanitat. Cal saber ajudar.

D’altra banda, cal anar més enllà del gènere per construir elements de cuidadania. Si superem les referències a les actituds tradicionals dels sexes, la maternitat pot ser exercida en certa manera per tothom que se senti concernit, en el marc de la civilització de l’amor. La cura avui és un element central que ha d’anar més enllà de la comunitat. Ens urgeix establir un sistema institucional públic d’ajuda. Necessitem uns poders públics que intervinguin eficaçment en la vida de les persones, especialment aquells més vulnerables i sofrents. És indispensable que la política tingui en compte molt més els crucificats d’aquest món.