Un viatge no és una vacança. Un viatge requereix moviment començant per una ruta més o menys llarga per carretera o per autopista, o enlairant-se en un avió, previ pas per l’aeroport, a vegades una marató de passos per les colossals instal·lacions, o el recorregut en una embarcació direcció a una illa o a un altre continent. Tot seguit ve la visita als llocs que es volen conèixer: si és una visita a un museu que interessa molt l’itinerari amb les seves parades pot durar tot un matí o tota una tarda. El cansament provocat pels passejos per les grans sales es posa als ronyons, però quina meravella veure aquell quadre que imanta la mirada, o aquella escultura que convoca l’admiració, o aquella magnífica col·lecció de gravats que només coneixíem per les reproduccions.
No hi ha res com veure l’art en directe, sentir-se atret per l’aura que desprenen algunes pintures: aleshores comença una altra mena de viatge que aboca a la introspecció en l’entrada en un espai intemporal, aquí el temps s’atura. Em va passar fa pocs dies en la visita al Museu de Belles Arts de Chembéry. La visita al museu, tot un descobriment, incloïa una exposició temporal de molt nivell: L’adresse au paysage. Figures de la montagne, una mostra de peces d’art, obres d’artistes de proximitat, en aquest cas, dels Alps que són senyera i frontera entre França, Suïssa i Itàlia, que, més enllà de la seva personal fesomia, apropa l’espectador al concepte de ‘muntanya’, tan estimat pels romàntics i simbolistes entre els segles XVIII i XX. La mostra inclou vuit peces de l’artista Marianne Werefkin. Nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, la pintora va morir a Ascona, Suïssa, l’any 1938. S’hi va instal·lar l’any 1919 a causa dels estralls, sobretot morals, que causava la que va ser anomenada Primera Guerra Mundial. En la seva etapa creativa a Munic, Marianne Werefkin va relacionar-se amb Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. Va ser Werefkin qui en els seus escrits va definir l’Expressionisme característic de la seva pintura, juntament al simbolisme d’expressió fauvista, com les obres que vaig poder contemplar a la mostra sobre les figures de la muntanya al museu de Chambéry. A vegades, una pintura provoca una tan gran sensació d’altesa que l’espectador té la sensació de ser davant d’una icona de signe religiós.
La vivència de la vacança ve quan un s’asseu a prendre un cafè, un refresc o un gelat en una plaça bonica i no mira el rellotge en una bona, llarga estona, i deixa que el temps passi en la contemplació de la gent que passa o s’encanta en la visió del paisatge que, dies a venir, li retornarà als ulls en forma de bell record, en el meu cas veient les moles i les crestes dels Alps en els cels d’estiu amb totes les seves posades en escena, o en les figuracions somnioses i subjectives de les muntanyes alpines pintades per Marianne Werefkin.
