Eren una parella feliç que havien realitzat el somni de la seva vida. Viure a Londres. L’Irene Rodriguez de Rubí i el seu company Jonathan havien trobat la felicitat en el clima fred i boirós de la capital anglesa. El dia 27 de desembre de l’any passat, l’Irene i el Jonathan, feliços i enamorats, agafats de la mà, van perdre’s pel carrers de Londres mentre es meravellaven de les il·luminacions nadalenques, quan dos vehicles els van envestir. Sembla ser que els conductors, de 23 i 26 anys, feien una cursa il·legal. Van sortir de la calçada i van atropellar a la parella.
La Irene va quedar inconscient, sense vida, mentre que el Jonathan tenia les cames fracturades i contusions cranials. El pare de la noia ha passat hores i hores angoixat, sense que l’ambaixada espanyola li comuniqués que la Irene havia tingut un accident i que havia d’anar a Londres. Només un policia municipal anglès va comunicar-li que la Irene havia tingut un accident i havia d’anar a Anglaterra…Va haver de pagar-se el bitllet i quasi sense informació va arribar a la UCI de l’hospital on un metge resident espanyol va comunicar-li que l’Irene era morta.
La família ha hagut d’esperar dues setmanes per resoldre el trasllat del cos de l’Irene a Rubí i fins el dia 9 de gener de l’any en curs no van aterrar les restes mortals de la noia que somiava viure a Londres i, quasi sense adonar-se’n, va morir agafada de la mà del Jonathan. Davant de la mort d’una noia de 36 anys sobta la fredor amb que ha estat tractat aquets cas.
El pare de la noia demana justícia. “Justice for Irene” clama la parella de la víctima, encara ingressat en un hospital de Londres. És molt trist veure segada una vida jove per dos bojos irresponsables corrent al límit pels carrers d’una ciutat en una cursa temerària.
He vist a la nostra ciutat, Barcelona, una moto destrossada a la Gran Via. Al costat una persona estirada tapada amb una manta. He vist cotxes xafats a les carreteres i sentit la sirena de les ambulàncies i penso amb el pares, fills i marits de les víctimes a qui el temps no esborrarà el record dels ésser estimats. Jo mateixa, fa anys, vaig ser una víctima d’un greu accident d’autocar sense conseqüències per a mi però d’efectes fatals pels amics morts que anaven al meu costat. D’un seient a un altre, d’una decisió el més quotidiana i aparentment intranscendent a una altra, hi va tota una vida. Moltes preguntes i poques respostes. Uns fets que m’han acompanyat sempre i mai no se m’esborraran de la memòria.
