I a mitja nit, entre els dos pits, llampec, espetec: vidíssima, tan vida que rebenta els ritmes circadians. Res no dorm perquè desbordaria, i la pell fa esforços per no fer estrip. Omple, creix, infla, fins que sua pels ulls, que brillen. Llum a cada cloc, foc a cada frec, guspira que trenca les gotes d’aigua i els flocs de neu. Ronca l’estómac i no per buit. Ronca, crida, clama enfora. Al·leluia, eureka, visca, i totes les paraules que volen dir que sí. Que sí, que riu, que hi ha camí. I unes ganes infinites de posar-se a caminar.
