Amics, amigues,
Va ser ahir, al migdia, tornant del metge (per variar) acompanyat per la meva dona i al carrer Còrsega, al cap de munt de Pau Claris (ciutat de Barcelona), se’ns va acostar una parella de mitjana edat amb cabells blancs i cara d’educats. Tot fixant-se en els nostres llaços grocs, ell se’ns va dirigir en anglès preguntant-nos: “vostès creuen que Espanya està derivant una altra vegada cap un règim com el franquista?”. Jo esperava que m’anava a preguntar què significava aquell llaç groc, com m’han fet alguna vegada. Però, no; la pregunta va ser directa com l’he citat. Jo li vaig contestar secament i afirmativa a la seva pregunta, “sí”, perquè això és el que penso i em temo. “D’acord, això mateix és el que ens sembla a nosaltres”, va confirmar ell. A partir d’aquí no recordo les frases literalment, però la cosa va seguir així. Ell es va presentar en nom dels dos: “Som belgues i vivim en un poble tocant a la frontera francesa al dret de Lille, sap per on queda?”. Sí, li vaig respondre jo, “i una mica més amunt hi ha Waterloo, on actualment hi resideix el president Puigdemont i part del govern català exiliat”. No calia que seguís, ens va dir que n’estava perfectament al corrent i que ho considerava una vergonya, igualment que el judici que estava tenint lloc a Madrid.
Ens va satisfer constatar com aquella gent estava ben assabentada del “cas català”. Però no em va estranyar al comprovar que eren flamencs; preferien parlar anglès abans que no pas francès, i això que per la posició el seu poble deu estar a la part valona. Aquest fet el coneguí la primera vegada que vaig estar a la part flamenca de Bèlgica, l’any 1958 amb motiu de la Fira Internacional de Brussel·les; aquesta seria una altra història. La dona es mantenir callada al llarg de la conversa al bell mig del carrer. Ell, però, ens va explicar que eren professors d’educació física i uns demòcrates simpatitzants de la nostra causa. Li vam dir, tots cofois, que el 7 de desembre de 2017 havíem estat a Brussel·les amb motiu de la manifestació de desenes de milers de catalans que hi vam anar per fer costat als nostres exiliats i expressar públicament a la capital d’Europa que Puigdemont era el nostre president legítim. També n’estaven assabentats perfectament. Entre altres coses, també es va interessar sobre el que pensàvem del paper d’Europa en l’afer català. Naturalment, li vam contestar que n’estàvem molt decebuts. Ell va fer un assentiment també de desaprovació manifestant que qui mana és el money. Quanta raó!
Els hauríem convidat a dinar molt a gust si no hagués estat que jo anava una mica cruixit, recolzant-me en el bastó a l’esquerra i a la dreta amb la Montse. En constatar el meu estat, abans d’acomiadar-nos em va recomanar que fes força natació, que anava molt bé. Va ser una conversa de carrer, relativament curta, que a mi en va aixecar els ànims. Ja sé que no es poden fer extrapolacions amb mostres massa petites (he estudiat estadística, recordeu, companys?), però constatar, sense moure’m de Barcelona, que a Europa, hi ha gent que ens segueix, que ens dona la raó, que veu el declivi autoritari de l’Estat espanyol, que considera aquest judici un atemptat contra la democràcia i el dret a l’autodeterminació, si més no, va ser per a mi un respir en un assumpte que no tan sols em preocupa, sinó que em fa patir.
Em vaig proposar de veure en directe les declaracions dels acusats i ho estic complint. Són els meus i les meves els i les que m’interessa sentir per no fer-m’hi l’estella, hi tinc tot el dret. No obstant això, no em perdo el fil dels interrogatoris a uns i altres. Penso que, com tots els qui hem viscut de prop els fets que es jutgen, no esperàvem res més dels testimonis de l’acusació, ja no diguem de la fiscalia i Vox, del que s’està sentint –i no dic veient perquè alguns o alguna no es deixen ni veure.
Les contradiccions i les mentides més evidents i fastigoses no hi falten ni hi faltaran. Em sembla que ho vaig dir en una carta anterior: ara vindran els polis i els polítics del 155. Quina colla: aquell subsecretari d’estat que em sembla es diu Nieto, el Pérez los Cobos (el que comandava aquella colla de robots cuirassats que topaven amb “muralles” humanes), la dels terrats, es diu del Toro? Aquella que precisament no està gaire bé del “terrat”, que sentia el tumulto del carrer i, fins i tot, a Carme Forcadell quan no hi era.
No voldria caure en la befa fàcil, però si no fos tan trist n’hi hauria per llogar-hi cadires, que deia la meva iaia de Llerona. Els acudits que van sortint per les xarxes del “Fairy, Ajax, finish, etc.”ens ajuden a suportar la maldat que estem vivint i, sobretot, la que estant patint els nostres presos polítics encausats. Observadors internacionals, des de Madrid i des de l’estranger de fora, ja estant amidant la “dependència” del tribunal i, en especial, la del seu president Antonio Marchena que, a mesura que va discorrent la farsa, es va destapant com el què és.
Un altra tipus de mostra. Quan volen que alguna imatge no es vegi per la televisió posen aquell retolet on hi surt quelcom sobre un judici i no sé si un escut. Em recorda altres temps, quan portava a la censura algunes revistetes que editàvem. Ara seguim tenint censura, “càrregues” policials (malgrat que els experts més palurdos ho neguin), judicis “negativíssims”, Estat policíac… Com preguntava l’amic belga del carrer Còrsega: “Creieu que Espanya està derivant cap un Estat autoritari com el franquista?”
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
