Us voldria transmetre una preocupació que tinc. Es resumiria en l’expressió, per què, de vegades, les màquines no funcionen? Ja sé que plantejat així, d’entrada pot semblar una obvietat. Les màquines funcionen fins que deixen de funcionar. Sí, és veritat. Però a mi el que em fa pensar és que cada cop estem tots plegats més pendents de les màquines. Les domèstiques i les de la nostra feina. Depenem tant de les màquines que quan alguna no funciona ens quedem aturats, com perplexos. Es com si no ho tinguéssim del tot assumit.
El rentaplats, la televisió, l’ordinador, el cotxe, tot funciona a la perfecció. I un dia, plas, deixen de funcionar. Nosaltres, diem que som usuaris, que no en sabem d’arreglar tants aparells… Aleshores apareixen els tècnics, en els que tenim una fe cega, els hi demanem que facin el que sigui per tal de no suportar més aquesta situació que ens deixa inoperants.
M’agradria compartir amb vosaltres -lectors- un poema sobre l’ordinador, de Joana Raspall, que al meu parer té molta gràcia i que us l’ofereixo a continuació. Es que amb aquesta màquina qui no té una relació difícil?
L’ORDINADOR
Un xicot espavilat
Discuteix amb la pantalla:
– El dibuix que he començat
no m’explico per què falla!
He llegit “El gat amb botes”
i en vull fer la il·lustració.
Les tecles em fallen totes,
no sé per quina raó.
El dit quasi se m’enrampa
De tant de fer clic i clic.
Ordinador! Si em fas trampa
hem acabat! Ves què et dic.
– Xicot, rumia, rumia
I no me’n culpis a mi!
Si és per fer un gat com podria
obeir-te el “ratolí”?
(Joana Raspall)
