[Jakob von Gunten – Robert Walser. Quaderns Crema]
En un temps on sembla que mantenir-se al marge no és una opció, la veu sense causa de Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956) ressona com la d’un personatge estrany. No actuar, no implicar-se i adoptar una actitud d’indiferència davant la vida són els trets que caracteritzen el suís i la seva preciosa estètica de la insignificança. El caràcter que neix d’aquests propòsits és indubtablement el d’un home difícil de suportar. Egoista, incapaç de comprometre’s ni de lluitar per ni contra res, Walser no acabà mai de tenir una vida del tot normal i els últims 23 anys de la seva vida els passà tancat per voluntat pròpia en un manicomi. Segurament, però, sense aquesta vida inconstant i desencisada no hagués escrit bona part de la seva obra (la qual, per cert, fou escrita en llapis; un estri més incert, més provisional i sens dubte menys compromès que la ploma).
A la novel·la/dietari que ens ocupa, l’autor utilitza per explicar-se la veu d’en Jakob von Gunten, un noi que ingressa en un internat on els professors no ensenyen res i els alumnes tan sols aprenen a ser uns subjectes insignificants i petits, uns no ningú amb l’objectiu de no fer res de bo a la vida. Sovint adoptar una veu infantil per exposar-se és un recurs més naïf que les idees del propi nen que es vol imitar. Però no passa el mateix quan qui es fa passar per infant és Walser, que aprofita per dir les veritats més gruixudes des d’una ment aparentment innocent. A banda d’un senyor insuportable, Walser també era políticament incorrecte i no té manies per denunciar la incomoditat que li produeix la lletjor dels pobres o per exclamar una de les frases masclistes més enginyoses que he sentit mai: “no hi ha res de més virtuós sota el sol que les flaqueses femenines”. La punyent prosa disfressada de despreocupació infantil també li serveix per reivindicar l’escriptura com alguna cosa contrària a l’acte d’escriure tancat en un despatx pontificant sobre els assumptes més seriosos, com feien la majoria dels seus coetanis alemanyots. “Per escriure no cal veure res extraordinari. Ja és molt el que es veu”.
Per això aquest dietari és també flâneurisme, perquè no hi ha millor indret per a un no ningú que el passeig entre la multitud d’una ciutat. Un passeig que és menys agre que el dels cèlebres flâneurs francesos perquè hi trobem la felicitat de passar desapercebut: “m’agrada que al meu voltant passin moltes coses i no preocupar-me de com passen”. La massa, els cotxes, els gossets, el tramvia elèctric, els pits comprimits en cotilles, autobusos, cigars… “tothom buscant alguna cosa. I pel que sembla, sense trobar mai res de bonic o d’adequat”. A “Jakob von Gunten” també hi ha somnieg, perquè “les coses més properes estan fetes per a l’enteniment, les remotes, en canvi, per al somni”. De fet, cada vegada que a en Jakob li passa quelcom massa difícil d’explicar, ho exposa mitjançant un somni que no ens explica res.
Aquesta mirada desinteressada fa de Walser un insensible, un incapaç que es refugia en aquest vici que és l’escriptura, i dins d’ella en la tradició d’allò mínim, minúscul i fragmentari. Un individu singular que ens subtilment ens suggereix que mantenir-se al marge de vegades serveix per veure-hi més clar. Una de les cites més boniques del llibre és quan Jakob confessa: “No fer res i malgrat tot mantenir-se ferm demana energia, mentre que qui és actiu ho té fàcil (…) Em limito a deixar que les coses vinguin. Sí, que vinguin”. I així li van anar venint a Walser fins el dia de Nadal de 1956, quan dos nens trobaren el seu cos a la neu, on havia caigut sense vida mentre passejava pels volts del manicomi d’Herisau.
