És d’espanyols dir cava en lloc de xampany. Si et serveixes del diccionari, veuràs que cava es refereix a aquell lloc del celler, generalment subterrani, destinat a la conservació i l’emmagatzematge del vi una vegada elaborat. Cava és un lloc, doncs, i no pas un líquid. I és paraula femenina, a més. Cert que el mateix diccionari esmenta una possible variant masculina, però aleshores et remet al mot xampany, molt més bonic i efectiu. Xampany: vi escumós criat en cava i elaborat a l’estil de la Xampanya. En algun moment els degué fer ràbia, no sé exactament a qui, l’èxit d’aquest líquid de Sant Sadurní, i d’altres indrets, i l’evident connotació francesa del mot. A casa mai no ha quallat el mot cava -pla, carrincló, impotent, tontaina- per referir-nos al xampany -agut, esplèndid, concret, contundent. Cava és com voler i no poder, llefiscós i sibilant. Hi ha una estètica del lleguatge i ens van ben entabanar. Els italians en diuen spumante, ja ho sé, i ells deuen saber per què. Em costa de creure, tanmateix, en cap imposició de la regió Champagne. I, si de veritat existí una tal imposició, el cert és que no vam estar gens de sort amb aquells als quals se’ls ocorregué aquest horror de cava que tant ha triomfat i triomfa entre els espanyols. Aquí encara Déu n’hi do els qui ens hi resistim i obrim sempre una ampolla de xampany. Francès (els millors són francesos), català o italià, tant és.
