Ahir sopàvem a casa d’uns amics: ostres i xampany. Vam quedar que jo compraria una ampolla de xampany i ell una de cava, de preus similars, i les tastaríem totes dues per comprovar què ens agradava més. Gosset excellence i Gramona III lustros. Vam començar pel xampany i quan vam fer el canvi al cava la diferència va ser total. El cava és matusser, poc elegant, camuflat per una bombolla gruixuda i amb un gust molt més intens encara que no per això millor. El xampany, en canvi, és tot finor, delicadesa, i les bombolles no són gens ofensives ni et dispersen del gust de la beguda que t’embolcalla i et mima com si els núvols volguessin acollir-te durant tota la vetllada. El xampany és molt millor que el cava i per molt bo que sigui aquest segon sempre hi haurà un punt exacte, subtil, elegant, refinat que només el xampany sabrà assolir. La sensació de festa i alegria i alhora suavitat i intel·ligència que em transmet el xampany és la metàfora de la idea de cuina que m’agrada. Podria beure xampany en qualsevol dels restaurants que imagino quan parlo del meu ideari gastronòmic. Podria, i és gairebé necessari, beure xampany quan vols que el teu sopar esdevingui una al·legoria del bon gust. Després hi ha la cosa del provincianisme, que et recorda una vegada i una altra que s’ha de fer país en comptes d’intentar fer gran el país que millor sàpiga elaborar el producte que fabrica. Comprar cava en comptes de xampany per “fer país”, aquest concepte absurd i estèril, és com quedar-te amb la noia lletgeta en comptes de l’exuberant russa només perquè és catalana. Hem de fer que el nostre país sigui millor intentant posar el llistó més alt en comptes de comprar el llistó de casa estigui al nivell que estigui. Fer país és una altra cosa i comprar xampany una declaració d’intencions. Tenim el deure de ser feliços i aquest mètode em sembla idoni per aconseguir-ho.
